Quart dia de repòs gripal i segon amb el Quartz Composer. He continuat treballant exactament amb el mateix material i he pogut comprovar que, tot i que la màquina que tinc té problemes de renderitzat en temps real a la que apliques més d’un filtre a la composició, el còdec Apple ProRes és miraculós.

És a dir, que els clips es pengen en renderitzar-los en temps real. Es pengen en intentar reproduir-los amb QT amb el còdec de QC, però només cal reexportar-los des de QT a Apple ProRes HQ per tal que no quedi estacat ni un sol fotograma.

Els exercicis que estic fent són molt repetitius però cada vegada vaig veient més les possibilitats del programa i em sembla sorprenent. Temps enrera havia intentat aprendre Processing, que seria una eina que si hagués existit als anys 80 m’hauria fet feliç (suposo que a mi i a molta altra gent) però que ara, recordant quasi res del que havia après de programació (i que havia deixat perquè m’avorria, en tant que el GWBasic només servia per fer coses avorrides), se’m feia prou feixuc.

El Quartz Composer no és precisament una eina fàcil i no crec que la corva d’aprenentatge sigui ràpida. Al cap i a la fi, el que fas també és programar encara que no hi escriguis ni una línia de codi, ja que funciona amb subrutines i mòduls que es connecten. Sí, del tipus Color FX. Potser per això no m’ha costat d’entendre la mecànica, altra cosa és que els fluxos siguin fàcils de seguir. Ara bé, les quatre cosetes bàsiques sí que són fàcils i ràpides. Coses que amb AE potser m’hi passaria la vida i no les aconseguiria de treure exactament igual sense un plug-in de tercers, amb el QC són molt ràpides i dinàmiques.

A més, aquest programa serveix per moltes coses i permet introduir interactivitat a les composicions. De manera que pots fer des d’un salvapantalles a, per exemple, una animació que s’entengui amb el Kinect o que reaccioni a la posició del ratolí a la pantalla o a la veu humana.

No sé si arribaré al punt de dir, que s’hi posin els informàtics, a partir d’aquí… només porto dos dies (i no sencers, que això de la grip és anar fent del llit a l’escriptori) i probablement més endavant la cosa es complicarà, però el cas és que feia molt de temps que no trobava cap al·licient a això d’estar malalta i no dormir a hores “normals”.

Aprofitant que estic malalta, he utilitzat les estones intermitents en què m’anava trobant bé per començar a trastejar amb el Quartz Composer i aquests són els primers resultats.

El vídeo s’ha capturat amb una càmera GoPro Hero2, s’ha composat amb Quartz Composer, s’ha editat amb Final Cut Pro 7 (encara no controlo el FCPX) i s’ha transcodificat amb MPEGStreamClip.

La música és d’Efea

Noemí Jordana en un moment del partit contra l’Hondarribia-Irun a Fontajau que va acabar amb la victòria de l’UniGirona. Temporada 2011-2012.

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

El títol és cursi, ho sé. Cursi i naïf. Tan cursi i naïf com l’eslògan comercial de la ciutat. Però en aquest cas ben cert. Vaig proposar de fer aquest reportatge –que es publica al número actual, de setembre/octubre de la Revista de Girona– perquè estic completament enamorada de l’UniGirona. I n’estic per la filosofia de l’equip; pel coneixement que té de les seves possibilitats i limitacions; per l’esforç que fa dia a dia tot el club per fer passos petits però segurs i perquè crec que és un exemple de virtud necessària per emprendre qualsevol cosa que ens proposem en la qual creguem.

Espero, doncs, haver sabut transmetre tot això correctament, de manera que us animeu a seguir l’Uni almenys en els seus partits a casa. Segur que no us decebrà.

Podeu descarregar el report en format .pdf AQUÍ

*Per cert, hi ha un error. A vere si el trobeu ;)

wendy glasSex és el nom del meu projecte musical però que en realitat és un projecte més global que posa a prova tots els meus coneixements comunicatius.

Per una banda, el fet d’escriure, la mètrica, l’enginy i les capes de mala llet que tenen les cançons. I també, el recorta-y-pega, els loops, el Garageband, que és el programa que utilitzo perquè em sembla el més senzill i perquè és molt Do It Yourself (DIY); també és el que utilitza en Trent Reznor (Nine Inch Nails) i d’altres grups d’alta volada.

I, esclar, un cop les cançons estan fetes i gravades amb un mínim de qualitat, el copy i el disseny de les caràtules; els vídeos; les fotos promocionals; els dossiers de premsa; la promo a les xarxes…

Realment, crec que vaig crear la wendy per poder treballar en tot el que m’agrada.

Com a tal, és un personatge que va néixer l’any 2003 com a alter ego/pseudònim blocaire. Vaig estar una colla d’anys escrivint el [Diario de wendy] (no cal que el busqueu, el tenia allotjat a Motime i ja no existeix, potser un dia l’edito i el publico, però no serà pas ara mateix).

Quan vaig guanyar el Casero, amb una part dels diners em vaig comprar una Fender Montana negra, una guitarra electrocústica amb cutaway i vaig dir: ara vull ser estrella del rock.

En realitat a mi això de l’estrellat no se m’ha donat mai gaire bé i quan vaig ser conscient que el meu pànic escènic era incurable vaig deixar de tocar en públic.

Però vaig ser incapaç de deixar de compondre. Durant molts anys, memoritzant lletres i acords (és un dir) i, a partir que vaig poder adquirir el meu primer ordinador MacIntosh, amb el Garageband. Abans, però, havia utilitzat el Fruity Loops i un editor de PC que ara mateix no recordo, i ja havia fet alguns experiments.

La primera cançó de la wendy, la que crec que marca el punt d’inflexió entre el tipus de música que feia abans i la nova etapa, molt més desenfadada però també incisiva, la vaig escriure al 2004, tot i que no l’he arranjada i pregravada fins fa ben poc.

Es deia Yo sólo me dedico al karaoke i, encara que sembli mentida, va néixer d’un desengany sentimental. Va ser una època molt dura i dolorosa, en la qual vaig compondre d’altres cançons molt wendynianes, com El amor es un drama en tobogán, que prometo enregistrar algun dia.

Però no va ser fins ben bé al 2009 quan vaig començar, de nou i ja sota el nom de wendy glasSex, a actuar en públic.

La primera actuació la vaig fer en una sessió dels Micros Oberts a la Sala Niu de Barcelona. Estava realment cagada de por. Davant meu tot de cantautors plorant pels temes de sempre, quan em va tocar a mi, que també semblava una cantautora, tenia l’adrenalina i el cortisol a punt d’esclatar. Vaig pensar, quan comenci a cantar això se’m menjaran.

Amb la guitarra penjada vaig començar a entonar una mena de perversió del Soy Rebelde de Jeanette que deia “Yo soy moderna porque Custo me ha hecho así…”.

La gent es va quedar un moment callada com pensant “Què canta aquesta amb aquesta pena?” i llavors van començar a riure i a picar de mans. Així que quan vaig tocar Iremos al mar, que també és una cançó força antiga i que també neix d’un desengany sentimental (aquest de 2001), la Niu ja era una festa i jo ja m’ho estava començant a passar bé.

Vaig descobrir que si en lloc de ser jo mateixa impostava un personatge i actuava com a tal no em costava tant (ei que també em costa) de tirar-me a la piscina i que realment gaudia moltíssim de les actuacions, alhora que veia que el públic s’ho passava bé i (miracle!) no notava quan hi havia alguna desafinació en directe.

Vaig anar a molts Micros Oberts, al Niu, al Lempicka, en un hotel del centre el nom del qual no recordo… (on vaig posar-me una perruca rossa i vaig interpretar una versió sui generis del Yo no soy ésa, de la Maritrini).

Total, que arribem als nostres dies. Crec que el personatge cada dia està més desenvolupat i que cada vegada, amb cada cançó. m’hi esmerço més i m’ho passo encara més bé.

Ara estic fent “la demo lo-fi definitiva”, la que serà la meva primera maqueta, anomenada Melodías Silvestres. El nom ve d’un programa de RNE3 que m’agrada molt perquè, a banda de la música, té el disseny de so, el concepte retro dels programes d’abans. Els locutors parlen d’aquella manera tan divertida i a més l’emeten en “monoaural”. Es diu ‘Melodías Pizarras’ i el que jo faig no té res a veure amb això però em feia molta gràcia posar un nom que fos un homenatge a una cosa que semblés que no hi tingués res a veure.

Perquè sí que hi té a veure. Té a veure amb la ràdio.

De fet el nom, wendy, ve dels temps del programa La Junta de la Cloaka, que guionitzava i dirigia en Jordi Arbonès “Nif” a Ràdio Salt els anys 80 i on jo tenia la meva secció que en Nif havia batejat com a “flash Bel”. Allà feia tota una sèrie de veus, efectes especials amb els materials més diversos i històries surrealistes. La mascota de La Junta era l’armadell i hi havia una cançó que els armadells cantaven i que deia “wendy, wendy… wendy, wendy…”, que no vaig sentir mai, però consta en el llibre amb els guions de La Junta de la Cloaka que l’editorial Barataria va publicar el 1987 i que vam presentar amb una festassa hàppening a Can Panxut. Jo també era la mascota de La Junta, ja que n’era la integrant més jove (17 anys).

I crec que el meu espectacle, les meves cançons, tenen molt a veure amb aquells temps de creativitat radiofònica. Per això he volgut ajuntar conceptualment el meu present amb el meu passat.

Si sou a Girona, el proper dijous 21 de juny, el Dia de la Música, podeu venir a veure la meva actuació al Pou Rodó, on m’han dit que munten una carpa. Serà a l’hora del te (m’han posat la primera, telonejant a tothom) i serà més aviat una demo, ja que com que m’han avisat amb molt poca antel·lació i ara estic capficada en la maqueta no tinc els directes gaire a punt. De manera que no crec que toqui tota l’estona que m’han assignat.

+ info

La web de la wendy: www.wendyglasSex.com
El bandcamp, on us podeu descarregar i aprendre les cançons: http://wendyglassex.bandcamp.com/
El twitter: twitter.com/wendyglasSex
El facebook: facebook.com/wendy.glasSex

Ara fa exactament dos anys i 11 dies que vaig donar d’altat el meu usuari al Twitter. N’havia sentit a parlar però realment no m’interessava especialment.

De fet, fins fa ben poc les xarxes socials 2.0 no m’interessaven gens. Les veia –i les veig encara en algunes ocasions– com unes grans fàbriques d’egos, d’amistats per conveniència i d’eines perfectes per a psicòpates.

Poques dones de la meva generació (ja en tic 42) han tingut un contacte tan primerenc amb la tecnologia com vaig tenir jo. Primer intel·lectualment, seguint amb avidesa i gran interès les emissions de dos dels grans programes de televisió pioners en la divulgació de l’ús de les tecnologies, com van ser Connecta el micro, pica l’start i Joc de Ciència de TV3.

Connecta el micro m’agradava tant que fins i tot utilitzava les meves pagues d’adolescent per comprar-me’n els llibres. No en vaig aconseguir acabar la col·lecció i amb els anys i els continus canvis de domicili vaig acabar perdent els 4 o 5 volums que tenia.

I el greu que em sap ara mateix, que tinc un nebot que té la mateixa edat que jo aleshores. Com m’agradaria poder-li deixar els llibres perquè comprengués els conceptes fonamentals dels ordinadors i gadgets que ara fa servir. Perquè les màquines han canviat però la base i els conceptes informàtics són els mateixos.

Gràcies a l’altre programa que esmentava, Joc de Ciència del gran Josep Maria Ferrer-Arpí, vaig aconseguir als 14 anys, el meu primer ordinador, ja que el vaig guanyar en un concurs d’aquest programa. Era un Commodore VIC20, que només tenia 5K de memòria RAM i 16 de ROM.

Us podeu imaginar avui qualsevol dispositiu electrònic que pugui funcionar amb només 5K? Doncs el meu VIC20 ho feia.

Com que a casa no hi havia diners mai no vaig poder expandir-lo, és a dir, mai no li vaig poder comprar ni el cassette ni el cable adaptador de qualsevol cassette que m’hauria servit per gravar els programes. De manera que, amb l’ajuda del llibre d’instruccions, em dedicava a programar-lo cada vegada que l’engegava.

De fet, el que feia era copiar línies de codi que hi havia al llibre i canviar paràmetres dels PUKE i POKE i programar algunes subrutines. D’aquesta manera, el televisor on el tenia connectat començava a fer seqüències de colors i sons de vegades força infernals, la qual cosa duia sovint a la meva mare a renyar-me per por que li fes malbé la tele.

Que diferent que hauria estat la meva adolescència amb les eines i les màquines d’ara i que feliç (informàticament parlant) si en lloc d’aprendre a programar en GWBASIC (us en recordeu?) hagués pogut fer-ho en la magnífica eina anomenada Processing.

No vull avorrir-vos amb la meva vida però el meu passat informàtic (ara informàtica vintage), fent la vista enrera, té molt a veure amb tot el que ara sóc i m’agrada recordar-lo amb molta tendresa.

Quan a l’institut de Salt jo era l’única alumna que a 3r de BUP estudiava Lletres pures (amb Grec i Llatí clàssics) amb una EATP d’Informàtica i tots els meus companys de l’assignatura eren els millors de la classe equivalent de Ciències ja tenia clar que a mi no m’interessava gens aprendre a programar perquè la màquina fes complicats càlculs matemàtics, de logaritmes i coses avorrides per l’estil.

A mi l’entorn MS-DOS dels IBM no m’agradava gens, el que m’interessava de debò eren els Amstrad i els Spectrum, que mai no vaig tenir.

El meu projecte d’aleshores era programar la màquina perquè creés de manera aleatòria formes i colors associats a un so, més o menys el que fa qualsevol visualitzador d’un reproductor musical de software actualment.

El màxim que vaig fer, però, va ser ajuntar-me amb l’alumna més llesta de la classe d’Informàtica i demanar-li que m’ensenyés a programar una rutina per tal que l’Amstrad de l’aula dibuixés la cara d’en Max Headroom (sèrie ciberpunk de la que era superfan) i després li canviés aleatòriament els colors del fons i crec que també de les ulleres en una mena d’explosió contínua de colors.

No recordo si també vam programar algun sorollet també aleatori però segur que el resultat feia prou basarda com perquè el professor m’aprovés l’assignatura.

Tot això em va passar en la segona meitat dels 80.

I va ser justament al final d’aquella dècada quan vaig complir els 18 i que la meva mare –al contrari del que feien la majoria de progenitors gironins, que als 18 et regalaven el carnet de cotxe– em va regalar el meu primer PC, un ordinador que no tenia disc dur i al qual calia carregar-li el sistema operatiu cada vegada que el volies fer servir. Aquell ordinador valia tant o més que qualsevol Macbook Pro de 17” d’ara.

I és que jo volia ser escriptora i la màquina d’escriure ja no em servia, les meves trames eren massa complicades.

L’ordinador tenia una doble disquetera de discos flexibles de 5 1/4”. I jo només tenia un programa, que era l’avantpassat del Microsoft Word (de fet, crec que ja es deia així). A la disquetera de dalt hi carregaves el processador de textos i a la de sota hi posaves un disc verge on hi anaves gravant els textos.

Així va ser com vaig poder escriure el meu primer llibre, Trucant a les portes del Cel gràcies al qual ara sóc considerada escriptora de culte ;)

Però el Bondwell (la marca del meu primer PC) també venia amb un programa de connexió a internet, que necessitava d’un mòdem (que l’ordinador no tenia) i que mai no vaig poder utilitzar per connectar-m’hi tot i que de tant en tant el carregava amb la il·lusió que el mòdem sí que era allà a dintre però jo no el sabia connectar i que si ho feia bé em podria connectar a la Biblioteca del Congrés dels Estats Units o interactuar amb qualsevol altre ordinador, com el nen de Juegos de Guerra, vaja.

Però no va ser així i no vaig entrar en contacte amb internet fins al 1993, durant una experiència laboral al capdavant de la llavors recentment inaugurada oficina de Joventut de l’Ajuntament de Castelló d’Empúries.

La internet d’aquella època era molt i molt vintage. Les pàgines web no tenien gairebé fotos i totes tenien més o menys el mateix aspecte. Un disseny de pàgina monstruós amb un color encara més monstruós i tots els textos amb Times New Roman. El navegador d’aleshores no era cap dels que ara coneixem sinó el Netscape Navigator, que ja no utilitza ningú.

De seguida vaig detectar i començar a utilitzar les primeres xarxes socials: les llistes de correu i els xats.

Em vaig apuntar a la llista de correus de la Mercè Molist, que crec que és la mateixa Mercè Molist que ara escriu al Ciberpaís. I on també vaig conèixer en Quim de Putput comunicacions, coneixença que em va permetre col·laborar escrivint cròniques en una revista musical digital, Acòrdia, que duia una seva sòcia.

Pel que fa als xats, aquí encara no n’hi havia en català i tampoc en espanyol. Tots eren en anglès i els que aleshores existien estaven dintre d’unes comunitats online que van ser realment famoses en aquella època però que ja estan desaparegudes i el nom de les quals no recordo.

Això sí, em vaig passar l’estiu xatejant amb un noi gai de Hawai que tocava l’ukelele, cosa que em semblava d’allò més exòtic. Em va anar molt bé per millorar el meu nivell d’anglès.

En aquella època començava a haver-hi els primers blocs, que feien algunes persones als Estats Units. Però a mi no m’interessaven especialment i em semblava una bestiesa posar fotos i explicar la vida personal per internet.

Però va arribar l’any 2003 i jo tenia una feina molt rutinària en un servei d’atenció al client on, gràcies a les meves aptituds redactores, em dedicava preferentment a respondre les inquietuds i consultes, queixes i reclamacions que els clients feien per email, fax i carta, a banda d’agafar també trucades quan convenia.

El meu cap sabia que jo, a banda d’això, em passava tot el dia a internet. No sé si sabia que hi escrivia un bloc, un diari personal, però això és el que hi feia i ho faig fer fins ben bé el 2008, moment en què el vaig tancar mig per superstició: creia que la meva vida s’havia convertit en el Dia de la Marmota perquè no feia altra cosa que escriure-la i sempre acabava escrivint la mateixa història.

El cas és que el meu cap mai no em va renyar, suposo que perquè la meva producció era molt elevada (sóc bona mecanògrafa) i si no hagués sigut pel temps que dedicava a Internet hauria abaixat tant la ratio de temps  que teníem assignat per respondre cada email (era de 8 minuts per email i la meva mitjana real era de 5 minuts d’email x 3 de bloc i altres coses) que l’empresa client per a la qual treballàvem ens hauria abaixat a tots el temps permès de producció i tota la campanya se n’hauria ressentit.

O això és el que penso perquè en els 5 anys que hi vaig estar mai no vaig tenir problemes per compaginar la meva feina amb les meves connexions internètiques.

En aquella època no tenia internet a casa i només podia connectar-m’hi des de la feina.

Fins i tot i vaig arribar a tenir un romanç per email que va esdevenir una de les relacions personals més dramàtiques de la meva vida.

Quan vaig acabar els estudis de Disseny Gràfic i gràcies a les aportacions familiars em vaig poder comprar el primer Mac. Un iMac G5 power PC de l’última tongada dels que duien processador IBM.

Com que era una switcher novella i m’havia d’adaptar al nou sistema operatiu em vaig fer sòcia de Macuarium, un fòrum de fanàtics del Mac on en qualsevol moment qualsevol usuari o usuària t’ajudarà a resoldre qualsevol dubte que tinguis per difícil que sigui.

Ara ja sé més com va la màquina, com fer-ne el manteniment i ja no m’hi connecto tant.

Crec que a hores d’ara ja he passat per totes les etapes d’addició a la xarxa (els xats, els amors cibernètics, els blocs, els fòrums…) i la meva addició actual es diu Twitter.

El Facebook també el tinc però cada dia més arraconat. Penso que qualsevol dia hauria de dedicar una estona llarga a esborrar “amics” que en realitat no ho són i amb els quals no tenim cap mena de contacte virtual.

Però em fa mandra i no ho faig.

També estic al Linkedin, al Flickr i no sé a quants llocs més.

Al Google + no, perquè no m’agrada gens la quantitat d’informació sobre els usuaris a què té accés Google. Penso que l’eslògan de ‘Don’t be Evil’ ha quedat més com un refrany de geek que altra cosa.

I de totes les xarxes la que més m’agrada a nivell personal és Twitter, almenys per ara.

Twitter m’ha permès seguir i entrar en contacte, per exemple, amb un gran ídol de la meva infantesa, la @rosamariaartal, una de les pioneres del periodisme modern espanyol.

Perquè jo als 9 anys ja volia ser periodista i els meus mites eren les periodistes de TVE. Elles eren el meu model a seguir, òbviament no perquè fos capaç d’entendre totes les notícies que donaven sinó més aviat per la seva actitud i la imatge poderosa que projectaven: dones valentes en un món d’homes, que es vestien amb armilla, tratjo i corbata per donar les notícies i que viatjaven i feien reportatges arreu del món.

Eren el triumvirat de Rosas: l’Artal, la Calaf i la Mateo.

Quan els meus pares es van separar i abans que fessin la repartició de béns vaig literalment robar i amagar la màquina d’escriure i la gravadora de periodista que tenia el meu pare. Vaig pensar que si no havia de veure mai més el meu pare que almenys em pogués quedar amb aquelles eines que per mi eren tan importants per ser com les meves heroïnes.

A banda d’això, al Twitter no solament he pogut contactar directament amb persones admirades (moltes i molts dels que em seguiu i també dels que no em seguiu ho sou) sinó seguir l’actualitat, la política, fer activisme, contactar amb d’altres dissenyadors, periodistes, pirates, escriptors, fotògrafs, estar al dia de les coses que m’intressen. I fins i tot conèixer en persona gent molt interessant!

De totes, el Twitter és ara per ara la meva xarxa i, tot i que volia publicar aquest llarg article com a tuit 30.000 resulta que m’he passat de tuits tot saludant els nous seguidors (alguns dels quals són robots i respondran la meva salutació amb un unfollow quan vegin que no els segueixo).

Per tots i totes vostès, el meu tuit 30.007!

*PS: Els comentaris del Tumblr es fan clicant al sobre que hi ha a dalt de tot a mà dreta. Passen a moderació, es contesten i es publiquen. Per si hi voleu dir la vostra.

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Con una puntualidad poco habitual en las salas de conciertos españolas y catalanas (apenas un cuarto de hora sobre el programa), Mercedes Ferrer, armada de su vieja Telecaster y acompañada por los tambores de Inma Crespo y el bajo de Enrico Bárbaro, nos brindó un concierto lleno de emoción bañada en brindis de tequila. Nada más adecuado para presentar un disco, Travesía, grabado en 2010 en México, donde la cantante residió una temporada.

Casi dos horas –que se nos hicieron tremendamente cortas– de intensidad emocional y malabarismos vocales en las que a las grandes perlas de Travesía (como Hagamos el amor o la imprescindible Arte de magia, canción que se inscribe en ese universo de simbolismo personal tan propio de la madrileña, en el que ha sabido crear un sello con lugares comunes propios que sólo pueden ser “made in MF”) les fueron sucediendo otras grandes canciones del repertorio ferrérico de todos los tiempos, como ‘El golpeador’ o ‘Tengo todas las calles’, ‘Mueve la máquina…’, además de una impecable versión con tintes jazzísticos de ‘Come Together’ de The Beatles.

Sense comentaris.

+ info

Conte per al número 171 de la Revista de Girona. Malauradament, la il·lustradora (tècnicament correcta) o no el va entendre o no se’l va llegir bé: ni l’ambient del conte té res a veure amb la il·lustració; ni les àvies són així ni tant sols avui, ni el conte diu en cap moment que el llibre de referència sigui el còmic d’en Massagran.

Per tant, no us mireu el dibuix abans d’acabar de llegir perquè us despistarà i, si algú de vosaltres té ganes de plantejar-ne una versió alternativa la/es penjaré en aquest post i la retuitejaré un mínim de 2 cops al dia durant una setmana a més d’agrair-li/vos-ho de tot cor.

Per obrir-lo/descarregar-lo, cliqueu amb el ratolí damunt el títol d’aquest post.

Un cop llegit, si voleu, podeu fer un cop d’ull a les notes de redacció anant a aquest post anterior

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

8 de Març de 2012. Avui novament ens omplirem la boca sobre la igualtat entre homes i dones, farem festes, actes culturals, actes polítics, que seran –avui i només avui– protagonitzats per dones.

Avui novament patirem la Síndrome de la Barrufeta. Celebrarem el #Diadeladona.

De quina dona?

D’aquella que apareixerà als anuncis de floristeries a la ràdio on sentirem la cueta: “Per tu, dona, en el teu dia”?

De quina dona celebrem el dia? De la dona que l’únic que vol a la vida és parir? De la dona-puta, de la dona-monja? De la dona-objecte? De la dona-subjecte?

No vivim al poble dels Barrufets però ho sembla pel llenguatge que no solament tots sinó també totes estem utilitzant en referir-nos a nosaltres mateixes en singular i no pas en plural.

No hi ha una única dona: som moltes, som diferents, tenim sensibilitats diferents, formació diferent, anhels diferents, habilitats diferents, objectius diferents.

Som moltes (gairebé 51% de la població) i el nostre gènere és circumstancial, una casualitat genètica. Per tant, si en ple segle XXI encara ens estem reivindicant com a dones (i a més, com si fòssim una única dona) i no com a persones és que alguna cosa va malament i no solament malament sinó molt malament.

A Espanya només el 31% de les dones forma part d’algun òrgan executiu als partits polítics, segons dades de l’INE de 2010.

Casualment, el partit amb més dones afiliades és el PP, el mateix que defensa aferrissadament la “dona partera”, la qual cosa em sembla una dada altament preocupant.

Segons aquestes mateixes dades, només el 33% de les dones són alts càrrecs de l’Administració General de l’Estat. I pel que fa a les funcionàries, les que tenien el d’Auxiliar Administrativa (l’escala més baixa) eren, al 2009, el 72%

I al 2008 només un 3% de les dones presidien empreses de l’Ibex 35 i només un 10% van ser nomenades Doctores Honoris Causa, totes en universitats públiques, cap a la universitat privada.

Una dada bona, de 2011, i al nostre favor, per fi les dones jutges en actiu són ja gairebé el 69%.

Però de què serveix que una majoria de les dones siguin les que apliquen la llei si aquesta llei ha sigut pensada, escrita i aprovada per homes? Una de les particularitats que tenim les dones, probablement per tradició cultural, és que quan pensem en els altres pensem tant en homes com en dones, pensem en tothom, no solament en les nostres pròpies necessitats.

Sabíeu que l’equip de bàsquet femení de la ciutat de Girona, que està a anys llum en la taula classificatòria que el seu homònim masculí de la mateixa ciutat ha rebut aquest any només quaranta mil euros de subvenció de l’Ajuntament mentre que els nois, que ja ni entrenen perquè el club no té diners, n’han rebut cent mil?

I sabíeu que fins fa poc aquest mateix club no tenia uns vestidors exclusius a Fontajau mentre que els nois sí que els tenien?

Suposo que sí que sabeu, però, que a les dones ni l’Ajuntament de Girona ni ningú no ens fa pas un 60% de descompte en els impostos pel fet anedòtic d’haver nascut amb una vagina entre les cames.

I una altra pregunta, quantes de vosaltres, en explicar a algú qui sou (per exemple per carta a l’hora de sol·licitar una feina) dieu “sóc dona”.

No és més habitual que totes les dones, quan ens definim a nosaltres mateixes, no sigui com a dones sinó com a professionals?

Llavors per què continuem parlant de “la dona”, per què volem continuar essent una barrufeta estúpida, superficial i presumida?

I això sí, guapa.

I aquí podem entrar si voleu en la dictadura de les campanyes de publicitat adreçades a dones. Quantes vegades veieu en publicitat un cotxe gran que sigui conduït per una dona?

Quantes vegades ens diuen veladament al dia: “grasses, lletges, tens grans a la cara, tens cel·lulitis…” i quantes vegades la publicitat parla així als homes?

Per què en una professional es valora que sigui guapa mentre que en un professional amb les mateixes capacitats això no té gens d’importància?

No, benvolgudes, benvolguts, el Dia de les Dones encara no ha arribat.

Potser d’aquí a uns anys, quan la generació del meu nebot hagi assolit el poder sense canviar el xip de la seva intel·ligència. Perquè el nano, amb només 12 anys, és capaç de veure i argumentar que els anuncis de les campanyes d’Axe són masclistes.

Encara hi ha esperança, doncs, en algun lloc llunyà, molt llunyà de l’espai-temps.

+ dades

Anna Caula

*(c) fotografia original: Campeonas.com

Esport amb perspectiva de gènere

Avui he entrevistat l’Anna Caula, entrenadora de l’UniGirona. Fins que el projecte no surti publicat no puc penjar l’entrevista sencera, però aprofitant que li he fet una pregunta pensant en el meu nebot, que té 12 anys i li agrada molt jugar a bàsquet però en canvi té reticències pel que fa al bàsquet femení (diu que no és per masclisme, diu que les dones no juguen prou fort i que per això no li agrada), penjo aquí la resposta, a vere si el nano s’anima i m’acompanya al proper partit.

**Podeu escoltar-ho fent play a l’mp3 de més amunt.