Brains&Storms

bloc personal, amb idees, projectes i, sobretot, opinions que molesten la benpensança

#Lost, la millor sèrie per a un col·le de monges!

image

Ahir va fer 10 anys que es va emetre el primer episodi de Lost, que justament situa l’acció al 22 de setembre de 2004.

En el seu moment no vaig ser capaç de seguir-la. En vaig veure algunes temporades però el fet que estigui plantejada com una pel·lícula de durada XXL (un hipermegallargmetratge) i no com una sèrie normal, on cada capítol sol tenir una trama que es desenvolupa de principi a final i una subtrama que forma un altre arc narratiu, m’ho posava massa difícil per recordar l’argument entre una temporada i l’altra. Així que ho vaig deixar per més endavant.

L’esclat de crítiques contra el capítol final tampoc m’havia animat gaire a veure-la durant tots aquests anys. Però aquest estiu, entre que els mitjans de comunicació en van tornar a parlar i una cosa i altra, vaig decidir que en revisaria els capítols ja vistos i veuria per primer cop els nous.

En les temporades revisitades (les 3 primeres) vaig advertir una cosa que no havia vist en el primer visionat, quan encara em creia que la sèrie era de ciència-ficció i que tot això de la Iniciativa Dharma tenia algun sentit, fins i tot delirant. I és que tot plegat feia tot sovint tuf de «pessebre vivent». Sí, un tuf com pseudoreligiós i ensucrat, amb un pòsit de rotllo de «pau i amor» i «encara que siguis un fill de puta si te’n penedeixes en l’últim moment podràs entrar al cel», l’argument típic de l’educació judeo-cristiana sobre els pecats i els pecadors. Els personatges, que en el seu moment m’havien semblat prou rodons, em semblaven ara de cartró-pedra.

A més, a nivell argumental la trama pot reduir-se a una lluita constant pel lideratge (ara que aquesta paraula està tan de moda). Això sí, sempre de la part de la testosterona. Tenim en Ben lluitant contra en Widmore, en Locke contra en Jack, en Jack contra en Sawyer, Jacob contra el seu germà sense nom (el personatge que més pena em fa de tota la història, per cert)… Queda clar que tot grupuscle humà ha d’escollir els seus líders i que, efectivament, cal que siguin líders masculins, amb un parell de collons.

Les dones a Lost, com a d’altres sèries, hi són una mica per afegir color i perquè els herois guaperes tinguin més motius per jugar a vere qui la té més llarga i pixa més lluny. És igual que siguin «dones fortes». L’única dona líder és Ana Lucía, que tampoc és que sigui una líder gaire acceptada, que és presentada més aviat com una dictadora fins i tot una mica violenta i a la que s’acaben carregant. I és que ells, ja se sap, són «líders» allà on nosaltres només aconseguim ser unes «mandones».

Després tenim la Claire, una mena de verge Maria que l’únic paper que fa és el de dona embarassada que perd la xaveta perquè no està amb el seu nen.

Tot plegat, doncs, un putu pessebre.

I un putu pessebre fins al final, on tots els pastorets i les seves respectives pastoretes es troben en una església i són santificats per la llum celestial com a premi per la redempció dels seus pecats humans.

Les coses interessants que per mi tenia la sèrie, que són bàsicament tota la trama de la Iniciativa Dharma i els viatges en el temps, la possibilitat de moure l’illa, els números… queden en un pla molt llunyà. I el disseny de la identitar corporativa de Dharma, això és genial!

Però resulta que Lost no és més que una llarguíssima pel·li de Disney, qui, per cert, en té els drets d’emissió i qui en un principi es va posar de cul a la sèrie, fins que el pilot va tenir una audiència tan brutal com la que ja sabem i el diner, ja ho sabem, aquesta gent el necessiten per coses bàsiques com ara menjar (el tarro de totes les generacions de nens i nenes que se’ls posin a l’abast, vull dir).

Si pensem en Lost associant-hi la paraula Disney tot plegat ens quedarà més clar.

Així, el final de Lost –com no podia ser d’altra manera– és un final estil Disney.

Però és que, a més, per sorprenent que sembli, La Biblia de Lost (la podeu llegir aquí), que els guionistes finalment van redactar en només 9 setmanes, és un aguabarreig de brainstormings i anècdotes i no inclou el final. És a dir, els guionistes es varen passar els 6 anys que va durar la sèrie inventant històries que en realitat no sabien on anaven. Això, per mi, és una falta de respecte total a l’audiència, per no dir una manca de professionalitat.

Probablement Lost passarà a la història de la televisió com a sèrie pionera en moltes coses (també en estafes a l’audiència), però no pas com la millor.

Per tant, si per casualitat estàs llegint això i no has vist Lost però estàs més que fart o farta de sentir-ne a parlar i comences a notar que la gent de la teva generació et mira malament o que no ets prou hipster o moderna, dues recomanacions:

1. Et mires tots els capítols llevat del del final, que te l’inventes tu i per tant superes l’original.

2. Només mires la sisena temporada. Estalvia’t tota la resta, massa feina.

Tot i així, si has estudiat en un col·le de monges potser recordis les projeccions de Marcelino, pan y vino amb la mateixa intensitat dejavuètica amb què els protes de Lost suposadament s’adonen que s’han mort i que ja poden anar al cel.

Lost, una sèrie imprescindible a la programació la tele del Vaticà, els magazins de Ràdio Maria i les ressenyes del Full Dominical. Amén.

Hort. Dia 7

Aquest és l’hort després de set dies no consecutius de treball. Cal tenir en compte que la foto no sempre la faig immediatament quan acabo, de vegades és ja massa fosc o estic massa cansada. En aquest cas van passar totes dues coses: havia treballat quatre hores seguides i no estava per gaites. La foto que il·lustra aquestes línies la vaig fer ahir.

La feina d’aquest dia:

  • resclinar
  • definir corriols
  • marcar rases i pilonets de terra
  • plantar


Hi he plantat tomateres i coriandre.

Les tomateres les vaig germinar en una caixa de fusta a la terrassa de casa i no havien crescut gaire el dia de la plantada. Només s’han ocupat les dues primeres rases, les de més cap aquí i de moment he hagut de regar poc.

Les properes feines són: preparar el terreny de més a la dreta per fer-hi carabasses, plantar alguna altra cosa a les rases del final i instal·lar un sistema de reg.

Més endavant tinc la intenció de comprar una desbrossadora i arreglar més els contorns, tal i com es veu l’herba creix de manera salvatge i desmesurada (només cal fixar-se en l’olivera de més al fons i comparar les fotos des del primer dia).

Ara ja fa un mes que m’he ficat en aquest projecte i ho he fet per dos motius.

El primer és que necessitava fer una activitat física. M’havia engreixat molt i molt i estava (encara estic) en molt baixa forma per fer un bon entrenament de running o que aquest sigui suficient. I l’altre és que m’agrada treballar en projectes començant de zero i aprendre coses noves.

Tot i que de tota la vida que a la meva família hi ha hagut algú que s’ha dedicat a l’hort i feines agrícoles, avícoles i ramaderes, jo sempre vaig ser molt urbanita i de seguida que vaig poder vaig fugir de coses com anar a arrencar patates, la feina de cada estiu als meus 12 anys.

Ara la veritat és que hi ha molts factors que recomanen dedicar-se a això dels horts. Ja no solament l’exercici físic, com deia més amunt. Crear un ecosistema sostenible que a més produeixi aliments em sembla una feina necessària i altament recomanable en els temps actuals i més tenint en compte la meva situació econòmica personal, amb feinetes puntuals que si garanteixen la meva supervivència és perquè la meva família em fa de mecenes personal i no haig de preocupar-me de lloguers i despeses d’habitatge, tot i que aquesta és una situació que qualsevol dia pot canviar.

Podríem dir doncs, que he passat del Running a l’Horting. Ja veurem com acaba tot plegat.

Hort. Dies 5 i 6

Hort. Dia 5 (11 de maig de 2014). Cavar és realment dur. Intento fer-ho a uns 20-30 cm de fondària però realment m’estimaria més fer-ho amb motocultor i no pas a cops de tràmec. Després de dues hores encara m’han quedat aquests dos terrossos.

Hort. Dia 6 (14 de maig de 2014). Això ja sembla una altra cosa. Avui he treballat molt. He acabat de cavar tot el tros i després l’he rasclinat. Encara no està del tot llis però abans de plantar-hi res hi tornaré a fer un parell de passades. També he tallat les branques mortes de la noguera.

Hort. Dies 2, 3 i 4

image

Hort. Dia 2 (24 d’abril de 2014). He continuat netejant i traient herba. A sota la noguera ja és ben net. M’agrada.

image

Hort. Dia 3 (30 d’abril de 2014). És impossible de saber quan la terra estarà definitivament preparada i ja hi podré plantar. Avui fa un mal dia. He acabat de treure tota l’herba i he començat a cavar. He hagut de plegar perquè plovia.

image

Hort. Dia 4 (4 de maig de 2014). Ara que ja ho tinc tot net, he començat a dibuixar la primera parcel·la on vull plantar. Amb la terra i herbes que havia anat apilonant als costats he fet una mica de corriol. Entre les herbes altes sempre hi ha molts de mosquits. Com es pot veure, encara falta un bon tros per cavar. La fase següent serà plantar: tomateres i alfàbrega; i comprar i instal·lar el sistema de reg. Preparar la terra correctament és una feinada però espero que em compensi a llarg termini. He comprat unes tisores de podar amb mànec telescòpic, ja que haig de tallar moltes branques mortes de la noguera. He llegit que els arbres no es poden podar si no és a l’hivern però que sí que es poden tallar tots els branquillons inerts, i el cert és que treballar a sota la noguera és una mica perillós perquè hi ha moltes branques d’aquestes.

Hort. Dia 1 (21 d’abril de 2014)

Aquest tros feia com a mínim deu anys que ningú no el treballava. S’havien tallat les herbes en algunes ocasions però mai s’havien arribat a arrencar totes ni tampoc s’hi havia fangat, etc.

La primera fase és preparar correctament la terra. Netejar d’herbes i fangar. En dues hores i mitja de feina vaig tenir temps de fer això que es veu: dibuixar una rasa del tros que inicialment tinc intenció de conrear deixant les herbes que anava arrencant amb el tràmec a banda i banda. També vaig netejar a sota dels fruiters. L’herba costa molt d’arrencar, fins i tot a cops de tràmec. Està molt arrelada i amb cada tramecada és fàcil emportar-se uns deu centímetres de terròs. D’aquí que, de moment, estic apartant l’herba (plena de terra) a banda i banda. Quan ho tingui tot net agafaré l’herba amb la forca i la dipositaré un tros enllà, on vull fer un dipòsit de compostatge.

Avui plou i a més tinc altra feina, així que no he sortit a treballar. L’objectiu és treballar-hi cada dia una estona i a vere en què acaba tot plegat. Com sempre, sé com començo però és difícil saber com o si ho acabaré. D’entrada hi ha un problema important que és el reg, ja que el pou està sec i prospeccions que s’hi van fer en anys anteriors per trobar més aigua no van donar fruits, la qual cosa vol dir que hauré de tirar amb aigua de l’aixeta i, doncs, és preceptiu fer la instal·lació d’una canalització de reg per goteig.

Per altra banda, aquest terreny no drena gaire bé i això vol dir que hauré d’investigar si hi ha alguna manera de fer que dreni millor. I tot plegat sense utilitzar maquinària pesant, amb braços i mans i sistemes ecològics (continuarà… espero).

En record de Modest Prats. Gràcies.

image

He triat aquesta foto d’en Quim Curbet perquè en Modest Prats hi surt feliç, molt com ell era i perquè està feta des de la Llibreria 22, que també és un punt important.

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Fa deu dies que s’ha mort en Modest Prats. A Girona, qui més qui menys té algun record per ell, com és de justícia i potser encara no prou amb algú que ha fet tant per la llengua i la cultura catalanes. No em correspon a mi glosar la seva figura intel·lectual, que trobo quasi inabastable, plena de racons i raconets: cada article periodístic que llegeixo aquests dies sobre el seu òbit me’n descobreix més vessants i no puc evitar pensar, com recordava l’altre dia en Pep Camps, que en el cas d’en Modest el seu nom ja ho diu tot.

En Modest Prats és una persona molt important per mi. Per dues raons. La primera és que un any em va ajudar a pagar la matrícula universitària per mitjà d’un intercanvi que suposo que ara mateix seria impensable en els temps actuals.

La segona és que va ser el membre del jurat del premi Just M. Casero que va convèncer la resta dels integrants de donar el premi a Trucant a les portes del cel, el llibre que hi vaig presentar sota pseudònim l’any 1994 i que posteriorment, gràcies al premi, va publicar Ed. Empúries.

Modest Prats no solament era un home gran (ja ho he dit, un homenàs), també era un gran home. I sense ell la meva trajectòria personal i professional sens dubte hauria estat completament diferent.

Vaig marxar a viure a Barcelona i no ens vàrem veure mai més. Llegint les notícies sobre la seva mort m’he assabentat que fem/fèiem els anys amb un dia de diferència. També he vist el taüt de fusta senzilla, suposo que de pi, on l’han enterrat. He vist aquestes i d’altres coses, aquests dies.

Quan vaig tornar de Barna, ara fa uns tres anys, en Modest ja estava malalt i retirat. Molt malalt i molt retirat. Sempre vaig pensar que li hauria d’anar a fer una visita, allà, a la residència de capellans. Però quan hi pensava se’m constrenyia el cor perquè l’alzheimer havia fet estralls i –a vere si ens entenem– els nostres mestres, els nostres professors, són els nostres referents no solament personals sinó també i sobretot intel·lectuals.

Confesso amb vergonya i tristesa que, egoista de mi, no m’atrevia a fer el pas perquè volia recordar-lo com ara el recordo: enèrgic, vigorós, extremadament lúcid. De vegades no som prou valents per fer coses senzilles, que solen ser les més importants. Llavors, vas dilatant les bones intencions i quan te’n vols adonar ja no hi ets a temps: la vida passa en un sospir. Espero que ningú més hagi fet com jo, sobretot la gent que li era més propera, i que aquests últims i difícils anys hagi estat ben acompanyat, que no hagi patit, perquè una persona llesta i sensible com era ell segur que pot arribar a patir molt.

El meu record i el meu agraïment resten intactes. I per si en vida no li ho hagués dit prou vegades, ho repeteixo: gràcies Modest. De tot cor.

El #GEiEG de #Girona: només per a rics. Com el Titànic.

image

M’ho vaig pensar molt. Vaig pensar si jo volia continuar com a sòcia de l’entitat i la conclusió va ser que no, que n’estic farta de l’elitisme compulsiu, de la manca d’empatia i de l’avarícia extrema.

Si hagués volgut continuar com a sòcia, les meves passes haurien anat en una altra direcció. Hauria anat a l’oficina de Consum a informar-me sobre la legalitat de la mesura. És legal cobrar una quantitat X només perquè a una assemblea de socis on ningú sap quins socis ni quants han assistit així ho decideix? És legal passar un rebut extra a la gent sense donar-los a canvi cap compensació? Tant costava fer veure que es regalaven, no sé, 4 sessions de spa? a tots els socis com a bonus a canvi de l’esforç?

La meva era una quota simple, la que ara costa 28€/mes, i m’havia fet sòcia aprofitant una promo de matrícula gratuïta, tot i que això t’obliga a pagar 6 quotes que només pots aprofitar íntegres si utilitzes la promo al començament de la mateixa.

És a dir, tot i que pagar 6 quotes de cop m’havia suposat un gran esforç, no era una cosa inassumible.

Moltes de les persones sòcies del GEiEG no havien tingut tanta sort. Probablement pel cost enorme que suposa una matrícula molta gent encara no ha abandonat l’entitat.

La majoria de persones sòcies són agrupacions familiars. Amb la suposada “derrama” (jo en dic impost revolucionari) a més, van aprovar avançar l’edat en què els socis júnior passaven a sènior, la qual cosa ha estat una patacada per a moltes famílies que realment necessiten els serveis que ofereix el GEiEG (casals d’estiu, escola de natació, etc).

Pel que fa a mi, vaig trucar a un telèfon que l’entitat va facilitar per mitjà de la seva pàgina de Facebook i vaig demanar per la persona que deien.

Li vaig dir que havia fet enrere el rebut on se m’aplicava la tercera part de l’increment descarat de la quota i que durant el febrer no havia anat a la piscina però que com que no els havia avisat amb antel·lació que estava disposada a pagar la quota normal per a tot el mes però en cap cas la seva “derrama”.

M’ho van posar fàcil. No van intentar retenir-me ni amb ofertes, ni amb disculpes, ni amb res. I també em van dir que si no havia anat a la piscina durant els dies que ja portàvem de mes que no calia que abonés res més, cosa que realment agraeixo.

Em van dir que els havia d’enviar un email demanant la baixa i que ja estava.

Vaig enviar l’email però mai vaig rebre una resposta de conformitat. Entenc que en donar-te de baixa d’una entitat també dónes de baixa les teves dades personals de la seva base de dades i entenc que això vol dir que t’han de confirmar que t’han esborrat i que aquell email serà l’última comunicació que rebràs per part seva.

Però no ha estat així. En tot cas, pel que pugui ser, vaig anul·lar també la domiciliació de la quota.

El GEIEG és com el Titànic i els que tallen el bacallà a l’entitat s’entesten a ser l’orquestra: van tocant mentre l’entitat s’enfonsa. O canvien de rumb o els dono un màxim de 5 anys perquè, sabeu què? aquesta crisi no s’acabarà mai i les coses en 5 anys encara estaran més malament que ara per molta gent.

Potser s’acabarà comprant el complex algun dels russos que estan comprant Girona a petits trossets.

Així que, au revoire!

+ INFO

L’impost revolucionari del #GEiEG

image

M’agrada nedar. No tinc cap mena d’estil, però m’agrada. M’agrada submergir-me i veure com, al meu costat, neden d’altres persones: nedadors dels que jo en dic “Pro” (perquè porten tota mena d’artilugis i fan un fotimer de piscines amunt i avall); iaios i iaies; nens i nenes…

I aquesta és la piscina on nedo, la del GEiEG, la millor piscina on he nedat mai. L’aigua la desinfecten per mitjà de raigs UV i hi tiren una mica de sal, molt poca. Ni els ulls (i ja sabeu que faig servir lentilles), ni la pell no em piquen gens, no com a d’altres piscines, com per exemple les del Magma, que ningú diria que el Magma és un centre termal si tenim en compte la quantitat indecent de clor que tenen les seves aigües.

Intento seguir una rutina i anar-hi almenys dos cops a la setmana però el cert és que no me’n surto gens bé.

En tot cas, m’encanta anar-hi, em dóna una gran pau i la meva esquena i articulacions m’ho agraeixen prou.

Ara, però, potser me n’hauré de donar de baixa. L’Assemblea de Socis (que no la de mahares, com a la cançó) ha decidit que aquest any tothom haurà de pagar 45€ addicionals perquè ens els dos darrers anys l’entitat ja ha perdut quasi 1.500 usuaris, entre titulars i beneficiaris i ens han enviat una carta no certificada perquè estiguem al corrent d’aquest nou impost revolucionari, a més, també ens comuniquen que la quota mensual s’apuja 1€.

Amb tot, però, el cert és que la quota no s’apuja realment 1€. La pujada anual per al 2014 és de 57€ si hi afegim aquests 45€. Això és un augment anual de més del 17,5%!

És a dir que el GEiEG ha decidit unilateralment apujar-nos a tots els socis la quota més d’un 17,5% anual i sense donar-nos res a canvi!

I dic unilateralment perquè mai he rebut una carta del GEiEG convidant-me a l’assemblea general de socis. De fet, ni tant sols sé si tots els socis tenim dret a assistir a aquestes assemblees o només els que paguen les quotes més elevades o tenen més antiguetat, etc. En l’esmentada carta tampoc informen de quantes persones varen participar en aquesta votació, ni s’adjunten les actes de la mateixa.

No sabem els arguments que es varen plantejar, només que aquest any hem de pagar un 17,5% més. De quant serà la pujada el 2015?

Potser han oblidat analitzar els motius d’aquesta pèrdua de massa social. Jo tinc unes quantes idees al respecte: la gent ja no pot pagar les quotes del GEiEG i aquesta entitat es caracteritza per cobrar per tot.

A tots els gimnasos on vaig anar quan vivia a Barna, amb la quota mensual t’hi entraven una sèrie de serveis. En el meu cas, que vaig estar apuntada tant a les Piscines Picornell com al gimnàs del Raval, amb la mensualitat m’hi entrava la piscina i totes les activitats dirigides. No calia que m’apuntés a res, anava al gimnàs a l’hora que m’anava bé i entrava a la classe que hi hagués en aquell moment.

Al GEiEG això no ho pots fer. Pots anar a la piscina a l’hora que vulguis (sempre i quan no hi hagi entrenaments, excés de nedadors pro, escoles, casals o el que sigui; és a dir, millor anar-hi a certes hores i evitar segons quines altres), però si vols fer activitats dirigides o simplement fer musculació sense entrenador, has de pagar a part per cada activitat de més.

Fer esport al GEiEG, doncs, és molt car però hi ha molta gent que es pot permetre aquesta mena de coses: tennis, pàdel…

Però esclar, els socis amb pasta no són la majoria de la massa social, de manera que ara mateix, pel que intueixo, l’entitat s’enfonsa.

La manera d’arreglar-ho és apujar un 17,5% la quota?

Sí i no.

En primer lloc, aquesta mesura hauria de ser l’últim recurs i s’hauria d’aprovar de manera àmpliament consensuada. En cas contrari, el que aconseguiran és que moltes més persones abandonin (abandonem) l’entitat.

Crec que, abans d’aquest increment, s’haurien d’haver provat d’altres opcions. Per exemple, una quota bàsica una mica més alta però que donés dret a assistir a activitats dirigides a més d’entrar a la piscina.

Ser soci del GEiEG no és barat, la matrícula és caríssima. Dos cops a l’any et pots fer soci amb la matrícula gratuïta però has d’abonar no sé si són 6 mesos o un any de quotes mensuals de cop. Realment no hi ha una manera intel·ligent de captar nous socis? No és possible oferir algun tipus de descompte a les persones aturades? A les famílies nombroses? A les famílies monoparentals? A la gent del barri?

Excepte el centre que hi ha a Palau, els dos complexos del GEiEG estan situats a dos barris populars. A Sant Narcís i a Sant Ponç. Per què l’entitat no s’esforça a connectar més amb aquests barris? Us penseu que podreu sobreviure només amb les quotes que treieu dels pihus i pihes de Montjuïc?

Per la meva banda, la meva acció primera serà anar a consultar a l’oficina de Consum si el GEiEG em pot aplicar aquest increment anual a cop de decret i sense donar-me res a canvi. Un cop conegui els meus drets em disposaré a exercir-los.

(continuarà)

Ara a l’Òptica Universitària grauden la vista a ull?

He escrit aquesta carta a la gent d’Òptica Universitària, a vere si em poden aclarir un dubte. No cal dir que quan em contestin penjaré també aquí la resposta.

El formulari de la seva web per mitjà del qual l’he enviada no m’ha deixat posar allò d‘“atentament, bel bosCk i bagué”, amb la qual cosa la carta queda més borde del que hauria de ser en realitat. A banda que no he pogut escriure que realment necessito les lentilles i que no triguin gaire a donar-me una solució!

Ho sento, webmasters de l’Òptica Universitària, doneu més caràcters perquè la gent s’expressi!!

**************************

Benvolguda/Benvolgut,


Voldria saber si el procediment normal del servei de Contactologia de l’Òptica Universitària de Girona és fer la graduació a ull.

Sóc usuària dels vostres serveis des de fa molts anys i ja en fa uns quants que em faig amb vosaltres les lentilles. Fins al dia d’avui sempre m’ha semblat que éreu uns grans professionals i, en el cas de la graduació de les lentilles, les persones que fins ara m’han tractat m’han acostumat al fet de ser molt conservadores en la graduació de les meves lents de contacte, per tal de no sobregraduar-me la vista. De manera que sempre m’han posat una graduació una mica més baixa de la meva graduació normal per tal que amb un ull compensi l’altre i perquè la vista em treballi correctament.

Fins al dia d’avui aquest procediment i criteri m’ha semblat d’allò més raonable, més tenint en compte que NO utilitzo les lentilles per llegir o per utilitzar l’ordinador, ja que normalment porto ulleres. És a dir, que només les necessito per reconèixer cares i senyals de trànsit, no per llegir prospectes de farmàcia.

Per aquest motiu voldria saber si els vostres contactòlegs han canviat de criteri. Perquè avui al matí he anat a fer-me lentilles noves a la vostra botiga de Girona i, a banda de comprovar que heu fet una renovació força exhaustiva del personal i que a la botiga no hi havia ningú que m’hagués atès amb anterioritat, la contactòloga encarregada de fer-me la prova de les lentilles, sense fer-me cap prova física de graduació, m’ha donat una graduació superior a la que teniu registrada als vostres arxius. Sense que per part meva li hagi dit que amb lentilles ja no m’hi veig o que m’hi veig malament. Ella, de motu propi i segons els seus càlculs, m’ha donat una graduació de lents de contacte un 0,25 per ull superior a la que duc fins ara.

Segons m’ha explicat ho ha calculat així perquè la darrera graduació és de 2012 i m’ha dit que, en tot cas, si en necessito menys ja m’ho baixaria.

Segons aquest criteri i tenint en compte la meva edat i els anys que fa que duc ulleres, si cada 4 anys la graduació m’augmenta una dioptria, ara mateix la meva graduació hauria de ser d’unes 12 dioptries, aproximadament, per cada ull.

Per altra banda, el que estadísticament podria haver comprovat aquesta persona en el seu ordinador és que hi ha hagut èpoques en què tenia mitja dioptria que, cada any cada dos anys, em decreixia d’un ull i m’augmentava en l’altre.

Entenc que la prova de contactologia no és una prova en què la graduació hagi de ser el més important sinó que el que interessa és veure l’adaptació de l’ull a una superfície estranya i no natural com és una lent de contacte.

Però també entenc que, fins i tot en el cas que els càlculs d’aquesta persona resultessin certs (és evident que amb 0,25 més a cada ull tant si la graduació m’ha variat com si no ho ha fet m’hi veig bé: m’he marejat en sortir de l’òptica amb el canvi de les ulleres a les lentilles però el que és veure-m’hi, m’hi veig bé) no crec que la graduació ni d’unes lentilles i encara menys d’unes ulleres hagi de ser una cosa de “si l’encerto l’endevino” i que el més normal és donar a la gent la mateixa graduació que ja tenen per fer la prova i llavors, i només llavors, comprovar si hi ha algun canvi significatiu, graduar la vista correctament, fer les correccions oportunes i, finalment, vendre les lentilles amb la graduació adequada.

Per tant, el que he fet ha sigut treure’m les lentilles i escriure aquesta carta que espero que em respongui, per si els criteris del servei de Contactologia de l’Òptica Universitària de Girona han canviat, ja que de ser així, aquest càlcul estadístic de les meves dioptries en genera tanta desconfiança que si és així com treballen ara no tindré més remei que canviar d’òptica o demanar que no em facin proves, ja que aquestes tenen la mateixa fiabilitat que si me les fes la peixetera de la cantonada.

Quedo pendent de la seva resposta, que espero que no es demori gaire.

****************

ACTUALITZACIÓ
Gener de 2014


Vaig rebre una trucada del responsable de la botiga d’Òptica Universitària de Girona disculpant-se i fent-me saber que el procediment normal és el que jo descric. Vam quedar que hi tornava i que em donarien el paquet de lentilles que es correspon amb la graduació que ells tenien anotada, em farien la prova i després em mirarien si calia canviar-la. Així ho vàrem fer i sabeu què? Que la graduació “vella”, la que ells ja tenien, era correcta! Tinc la sensació que si no m’hagués queixat i hagués tornat el mateix dia ara mateix estaria portant una graduació que no és la que em correspon. És lamentable la manera com treballen algunes persones.

Feres de Sant Narcís. Girona, 2013

#firesGirona #feresGirona

Dimarts

Quart dia de repòs gripal i segon amb el Quartz Composer. He continuat treballant exactament amb el mateix material i he pogut comprovar que, tot i que la màquina que tinc té problemes de renderitzat en temps real a la que apliques més d’un filtre a la composició, el còdec Apple ProRes és miraculós.

És a dir, que els clips es pengen en renderitzar-los en temps real. Es pengen en intentar reproduir-los amb QT amb el còdec de QC, però només cal reexportar-los des de QT a Apple ProRes HQ per tal que no quedi estacat ni un sol fotograma.

Els exercicis que estic fent són molt repetitius però cada vegada vaig veient més les possibilitats del programa i em sembla sorprenent. Temps enrera havia intentat aprendre Processing, que seria una eina que si hagués existit als anys 80 m’hauria fet feliç (suposo que a mi i a molta altra gent) però que ara, recordant quasi res del que havia après de programació (i que havia deixat perquè m’avorria, en tant que el GWBasic només servia per fer coses avorrides), se’m feia prou feixuc.

El Quartz Composer no és precisament una eina fàcil i no crec que la corva d’aprenentatge sigui ràpida. Al cap i a la fi, el que fas també és programar encara que no hi escriguis ni una línia de codi, ja que funciona amb subrutines i mòduls que es connecten. Sí, del tipus Color FX. Potser per això no m’ha costat d’entendre la mecànica, altra cosa és que els fluxos siguin fàcils de seguir. Ara bé, les quatre cosetes bàsiques sí que són fàcils i ràpides. Coses que amb AE potser m’hi passaria la vida i no les aconseguiria de treure exactament igual sense un plug-in de tercers, amb el QC són molt ràpides i dinàmiques.

A més, aquest programa serveix per moltes coses i permet introduir interactivitat a les composicions. De manera que pots fer des d’un salvapantalles a, per exemple, una animació que s’entengui amb el Kinect o que reaccioni a la posició del ratolí a la pantalla o a la veu humana.

No sé si arribaré al punt de dir, que s’hi posin els informàtics, a partir d’aquí… només porto dos dies (i no sencers, que això de la grip és anar fent del llit a l’escriptori) i probablement més endavant la cosa es complicarà, però el cas és que feia molt de temps que no trobava cap al·licient a això d’estar malalta i no dormir a hores “normals”.

Dilluns

Aprofitant que estic malalta, he utilitzat les estones intermitents en què m’anava trobant bé per començar a trastejar amb el Quartz Composer i aquests són els primers resultats.

El vídeo s’ha capturat amb una càmera GoPro Hero2, s’ha composat amb Quartz Composer, s’ha editat amb Final Cut Pro 7 (encara no controlo el FCPX) i s’ha transcodificat amb MPEGStreamClip.

La música és d’Efea

El bàsquet que enamora

Noemí Jordana en un moment del partit contra l’Hondarribia-Irun a Fontajau que va acabar amb la victòria de l’UniGirona. Temporada 2011-2012.

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

El títol és cursi, ho sé. Cursi i naïf. Tan cursi i naïf com l’eslògan comercial de la ciutat. Però en aquest cas ben cert. Vaig proposar de fer aquest reportatge –que es publica al número actual, de setembre/octubre de la Revista de Girona– perquè estic completament enamorada de l’UniGirona. I n’estic per la filosofia de l’equip; pel coneixement que té de les seves possibilitats i limitacions; per l’esforç que fa dia a dia tot el club per fer passos petits però segurs i perquè crec que és un exemple de virtud necessària per emprendre qualsevol cosa que ens proposem en la qual creguem.

Espero, doncs, haver sabut transmetre tot això correctament, de manera que us animeu a seguir l’Uni almenys en els seus partits a casa. Segur que no us decebrà.

Podeu descarregar el report en format .pdf AQUÍ


*Per cert, hi ha un error. A vere si el trobeu ;)

Ecce Marilyn. Sarrià de Ter, Agost 2012.

*A causa de l’èxit que ha tingut aquest post a Tumblr he decidit posar aquest divertimento al meu portfolio oficial. THX Tumblrs!!

Moodboard per a la nova web.