En record de Modest Prats. Gràcies.

image

He triat aquesta foto d’en Quim Curbet perquè en Modest Prats hi surt feliç, molt com ell era i perquè està feta des de la Llibreria 22, que també és un punt important.

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Fa deu dies que s’ha mort en Modest Prats. A Girona, qui més qui menys té algun record per ell, com és de justícia i potser encara no prou amb algú que ha fet tant per la llengua i la cultura catalanes. No em correspon a mi glosar la seva figura intel·lectual, que trobo quasi inabastable, plena de racons i raconets: cada article periodístic que llegeixo aquests dies sobre el seu òbit me’n descobreix més vessants i no puc evitar pensar, com recordava l’altre dia en Pep Camps, que en el cas d’en Modest el seu nom ja ho diu tot.

En Modest Prats és una persona molt important per mi. Per dues raons. La primera és que un any em va ajudar a pagar la matrícula universitària per mitjà d’un intercanvi que suposo que ara mateix seria impensable en els temps actuals.

La segona és que va ser el membre del jurat del premi Just M. Casero que va convèncer la resta dels integrants de donar el premi a Trucant a les portes del cel, el llibre que hi vaig presentar sota pseudònim l’any 1994 i que posteriorment, gràcies al premi, va publicar Ed. Empúries.

Modest Prats no solament era un home gran (ja ho he dit, un homenàs), també era un gran home. I sense ell la meva trajectòria personal i professional sens dubte hauria estat completament diferent.

Vaig marxar a viure a Barcelona i no ens vàrem veure mai més. Llegint les notícies sobre la seva mort m’he assabentat que fem/fèiem els anys amb un dia de diferència. També he vist el taüt de fusta senzilla, suposo que de pi, on l’han enterrat. He vist aquestes i d’altres coses, aquests dies.

Quan vaig tornar de Barna, ara fa uns tres anys, en Modest ja estava malalt i retirat. Molt malalt i molt retirat. Sempre vaig pensar que li hauria d’anar a fer una visita, allà, a la residència de capellans. Però quan hi pensava se’m constrenyia el cor perquè l’alzheimer havia fet estralls i –a vere si ens entenem– els nostres mestres, els nostres professors, són els nostres referents no solament personals sinó també i sobretot intel·lectuals.

Confesso amb vergonya i tristesa que, egoista de mi, no m’atrevia a fer el pas perquè volia recordar-lo com ara el recordo: enèrgic, vigorós, extremadament lúcid. De vegades no som prou valents per fer coses senzilles, que solen ser les més importants. Llavors, vas dilatant les bones intencions i quan te’n vols adonar ja no hi ets a temps: la vida passa en un sospir. Espero que ningú més hagi fet com jo, sobretot la gent que li era més propera, i que aquests últims i difícils anys hagi estat ben acompanyat, que no hagi patit, perquè una persona llesta i sensible com era ell segur que pot arribar a patir molt.

El meu record i el meu agraïment resten intactes. I per si en vida no li ho hagués dit prou vegades, ho repeteixo: gràcies Modest. De tot cor.







El #GEiEG de #Girona: només per a rics. Com el Titànic.

image

M’ho vaig pensar molt. Vaig pensar si jo volia continuar com a sòcia de l’entitat i la conclusió va ser que no, que n’estic farta de l’elitisme compulsiu, de la manca d’empatia i de l’avarícia extrema.

Si hagués volgut continuar com a sòcia, les meves passes haurien anat en una altra direcció. Hauria anat a l’oficina de Consum a informar-me sobre la legalitat de la mesura. És legal cobrar una quantitat X només perquè a una assemblea de socis on ningú sap quins socis ni quants han assistit així ho decideix? És legal passar un rebut extra a la gent sense donar-los a canvi cap compensació? Tant costava fer veure que es regalaven, no sé, 4 sessions de spa? a tots els socis com a bonus a canvi de l’esforç?

La meva era una quota simple, la que ara costa 28€/mes, i m’havia fet sòcia aprofitant una promo de matrícula gratuïta, tot i que això t’obliga a pagar 6 quotes que només pots aprofitar íntegres si utilitzes la promo al començament de la mateixa.

És a dir, tot i que pagar 6 quotes de cop m’havia suposat un gran esforç, no era una cosa inassumible.

Moltes de les persones sòcies del GEiEG no havien tingut tanta sort. Probablement pel cost enorme que suposa una matrícula molta gent encara no ha abandonat l’entitat.

La majoria de persones sòcies són agrupacions familiars. Amb la suposada “derrama” (jo en dic impost revolucionari) a més, van aprovar avançar l’edat en què els socis júnior passaven a sènior, la qual cosa ha estat una patacada per a moltes famílies que realment necessiten els serveis que ofereix el GEiEG (casals d’estiu, escola de natació, etc).

Pel que fa a mi, vaig trucar a un telèfon que l’entitat va facilitar per mitjà de la seva pàgina de Facebook i vaig demanar per la persona que deien.

Li vaig dir que havia fet enrere el rebut on se m’aplicava la tercera part de l’increment descarat de la quota i que durant el febrer no havia anat a la piscina però que com que no els havia avisat amb antel·lació que estava disposada a pagar la quota normal per a tot el mes però en cap cas la seva “derrama”.

M’ho van posar fàcil. No van intentar retenir-me ni amb ofertes, ni amb disculpes, ni amb res. I també em van dir que si no havia anat a la piscina durant els dies que ja portàvem de mes que no calia que abonés res més, cosa que realment agraeixo.

Em van dir que els havia d’enviar un email demanant la baixa i que ja estava.

Vaig enviar l’email però mai vaig rebre una resposta de conformitat. Entenc que en donar-te de baixa d’una entitat també dónes de baixa les teves dades personals de la seva base de dades i entenc que això vol dir que t’han de confirmar que t’han esborrat i que aquell email serà l’última comunicació que rebràs per part seva.

Però no ha estat així. En tot cas, pel que pugui ser, vaig anul·lar també la domiciliació de la quota.

El GEIEG és com el Titànic i els que tallen el bacallà a l’entitat s’entesten a ser l’orquestra: van tocant mentre l’entitat s’enfonsa. O canvien de rumb o els dono un màxim de 5 anys perquè, sabeu què? aquesta crisi no s’acabarà mai i les coses en 5 anys encara estaran més malament que ara per molta gent.

Potser s’acabarà comprant el complex algun dels russos que estan comprant Girona a petits trossets.

Així que, au revoire!

+ INFO

6:00 pm, by belbosckstudio
permalink
tagged: GEIEG, Girona, Esport, Abusos,






L’impost revolucionari del #GEiEG

image

M’agrada nedar. No tinc cap mena d’estil, però m’agrada. M’agrada submergir-me i veure com, al meu costat, neden d’altres persones: nedadors dels que jo en dic “Pro” (perquè porten tota mena d’artilugis i fan un fotimer de piscines amunt i avall); iaios i iaies; nens i nenes…

I aquesta és la piscina on nedo, la del GEiEG, la millor piscina on he nedat mai. L’aigua la desinfecten per mitjà de raigs UV i hi tiren una mica de sal, molt poca. Ni els ulls (i ja sabeu que faig servir lentilles), ni la pell no em piquen gens, no com a d’altres piscines, com per exemple les del Magma, que ningú diria que el Magma és un centre termal si tenim en compte la quantitat indecent de clor que tenen les seves aigües.

Intento seguir una rutina i anar-hi almenys dos cops a la setmana però el cert és que no me’n surto gens bé.

En tot cas, m’encanta anar-hi, em dóna una gran pau i la meva esquena i articulacions m’ho agraeixen prou.

Ara, però, potser me n’hauré de donar de baixa. L’Assemblea de Socis (que no la de mahares, com a la cançó) ha decidit que aquest any tothom haurà de pagar 45€ addicionals perquè ens els dos darrers anys l’entitat ja ha perdut quasi 1.500 usuaris, entre titulars i beneficiaris i ens han enviat una carta no certificada perquè estiguem al corrent d’aquest nou impost revolucionari, a més, també ens comuniquen que la quota mensual s’apuja 1€.

Amb tot, però, el cert és que la quota no s’apuja realment 1€. La pujada anual per al 2014 és de 57€ si hi afegim aquests 45€. Això és un augment anual de més del 17,5%!

És a dir que el GEiEG ha decidit unilateralment apujar-nos a tots els socis la quota més d’un 17,5% anual i sense donar-nos res a canvi!

I dic unilateralment perquè mai he rebut una carta del GEiEG convidant-me a l’assemblea general de socis. De fet, ni tant sols sé si tots els socis tenim dret a assistir a aquestes assemblees o només els que paguen les quotes més elevades o tenen més antiguetat, etc. En l’esmentada carta tampoc informen de quantes persones varen participar en aquesta votació, ni s’adjunten les actes de la mateixa.

No sabem els arguments que es varen plantejar, només que aquest any hem de pagar un 17,5% més. De quant serà la pujada el 2015?

Potser han oblidat analitzar els motius d’aquesta pèrdua de massa social. Jo tinc unes quantes idees al respecte: la gent ja no pot pagar les quotes del GEiEG i aquesta entitat es caracteritza per cobrar per tot.

A tots els gimnasos on vaig anar quan vivia a Barna, amb la quota mensual t’hi entraven una sèrie de serveis. En el meu cas, que vaig estar apuntada tant a les Piscines Picornell com al gimnàs del Raval, amb la mensualitat m’hi entrava la piscina i totes les activitats dirigides. No calia que m’apuntés a res, anava al gimnàs a l’hora que m’anava bé i entrava a la classe que hi hagués en aquell moment.

Al GEiEG això no ho pots fer. Pots anar a la piscina a l’hora que vulguis (sempre i quan no hi hagi entrenaments, excés de nedadors pro, escoles, casals o el que sigui; és a dir, millor anar-hi a certes hores i evitar segons quines altres), però si vols fer activitats dirigides o simplement fer musculació sense entrenador, has de pagar a part per cada activitat de més.

Fer esport al GEiEG, doncs, és molt car però hi ha molta gent que es pot permetre aquesta mena de coses: tennis, pàdel…

Però esclar, els socis amb pasta no són la majoria de la massa social, de manera que ara mateix, pel que intueixo, l’entitat s’enfonsa.

La manera d’arreglar-ho és apujar un 17,5% la quota?

Sí i no.

En primer lloc, aquesta mesura hauria de ser l’últim recurs i s’hauria d’aprovar de manera àmpliament consensuada. En cas contrari, el que aconseguiran és que moltes més persones abandonin (abandonem) l’entitat.

Crec que, abans d’aquest increment, s’haurien d’haver provat d’altres opcions. Per exemple, una quota bàsica una mica més alta però que donés dret a assistir a activitats dirigides a més d’entrar a la piscina.

Ser soci del GEiEG no és barat, la matrícula és caríssima. Dos cops a l’any et pots fer soci amb la matrícula gratuïta però has d’abonar no sé si són 6 mesos o un any de quotes mensuals de cop. Realment no hi ha una manera intel·ligent de captar nous socis? No és possible oferir algun tipus de descompte a les persones aturades? A les famílies nombroses? A les famílies monoparentals? A la gent del barri?

Excepte el centre que hi ha a Palau, els dos complexos del GEiEG estan situats a dos barris populars. A Sant Narcís i a Sant Ponç. Per què l’entitat no s’esforça a connectar més amb aquests barris? Us penseu que podreu sobreviure només amb les quotes que treieu dels pihus i pihes de Montjuïc?

Per la meva banda, la meva acció primera serà anar a consultar a l’oficina de Consum si el GEiEG em pot aplicar aquest increment anual a cop de decret i sense donar-me res a canvi. Un cop conegui els meus drets em disposaré a exercir-los.

(continuarà)

7:49 pm, by belbosckstudio
permalink
tagged: Girona, GEiEG, Abusos,






Ara a l’Òptica Universitària grauden la vista a ull?

He escrit aquesta carta a la gent d’Òptica Universitària, a vere si em poden aclarir un dubte. No cal dir que quan em contestin penjaré també aquí la resposta.

El formulari de la seva web per mitjà del qual l’he enviada no m’ha deixat posar allò d‘“atentament, bel bosCk i bagué”, amb la qual cosa la carta queda més borde del que hauria de ser en realitat. A banda que no he pogut escriure que realment necessito les lentilles i que no triguin gaire a donar-me una solució!

Ho sento, webmasters de l’Òptica Universitària, doneu més caràcters perquè la gent s’expressi!!

**************************

Benvolguda/Benvolgut,


Voldria saber si el procediment normal del servei de Contactologia de l’Òptica Universitària de Girona és fer la graduació a ull.

Sóc usuària dels vostres serveis des de fa molts anys i ja en fa uns quants que em faig amb vosaltres les lentilles. Fins al dia d’avui sempre m’ha semblat que éreu uns grans professionals i, en el cas de la graduació de les lentilles, les persones que fins ara m’han tractat m’han acostumat al fet de ser molt conservadores en la graduació de les meves lents de contacte, per tal de no sobregraduar-me la vista. De manera que sempre m’han posat una graduació una mica més baixa de la meva graduació normal per tal que amb un ull compensi l’altre i perquè la vista em treballi correctament.

Fins al dia d’avui aquest procediment i criteri m’ha semblat d’allò més raonable, més tenint en compte que NO utilitzo les lentilles per llegir o per utilitzar l’ordinador, ja que normalment porto ulleres. És a dir, que només les necessito per reconèixer cares i senyals de trànsit, no per llegir prospectes de farmàcia.

Per aquest motiu voldria saber si els vostres contactòlegs han canviat de criteri. Perquè avui al matí he anat a fer-me lentilles noves a la vostra botiga de Girona i, a banda de comprovar que heu fet una renovació força exhaustiva del personal i que a la botiga no hi havia ningú que m’hagués atès amb anterioritat, la contactòloga encarregada de fer-me la prova de les lentilles, sense fer-me cap prova física de graduació, m’ha donat una graduació superior a la que teniu registrada als vostres arxius. Sense que per part meva li hagi dit que amb lentilles ja no m’hi veig o que m’hi veig malament. Ella, de motu propi i segons els seus càlculs, m’ha donat una graduació de lents de contacte un 0,25 per ull superior a la que duc fins ara.

Segons m’ha explicat ho ha calculat així perquè la darrera graduació és de 2012 i m’ha dit que, en tot cas, si en necessito menys ja m’ho baixaria.

Segons aquest criteri i tenint en compte la meva edat i els anys que fa que duc ulleres, si cada 4 anys la graduació m’augmenta una dioptria, ara mateix la meva graduació hauria de ser d’unes 12 dioptries, aproximadament, per cada ull.

Per altra banda, el que estadísticament podria haver comprovat aquesta persona en el seu ordinador és que hi ha hagut èpoques en què tenia mitja dioptria que, cada any cada dos anys, em decreixia d’un ull i m’augmentava en l’altre.

Entenc que la prova de contactologia no és una prova en què la graduació hagi de ser el més important sinó que el que interessa és veure l’adaptació de l’ull a una superfície estranya i no natural com és una lent de contacte.

Però també entenc que, fins i tot en el cas que els càlculs d’aquesta persona resultessin certs (és evident que amb 0,25 més a cada ull tant si la graduació m’ha variat com si no ho ha fet m’hi veig bé: m’he marejat en sortir de l’òptica amb el canvi de les ulleres a les lentilles però el que és veure-m’hi, m’hi veig bé) no crec que la graduació ni d’unes lentilles i encara menys d’unes ulleres hagi de ser una cosa de “si l’encerto l’endevino” i que el més normal és donar a la gent la mateixa graduació que ja tenen per fer la prova i llavors, i només llavors, comprovar si hi ha algun canvi significatiu, graduar la vista correctament, fer les correccions oportunes i, finalment, vendre les lentilles amb la graduació adequada.

Per tant, el que he fet ha sigut treure’m les lentilles i escriure aquesta carta que espero que em respongui, per si els criteris del servei de Contactologia de l’Òptica Universitària de Girona han canviat, ja que de ser així, aquest càlcul estadístic de les meves dioptries en genera tanta desconfiança que si és així com treballen ara no tindré més remei que canviar d’òptica o demanar que no em facin proves, ja que aquestes tenen la mateixa fiabilitat que si me les fes la peixetera de la cantonada.

Quedo pendent de la seva resposta, que espero que no es demori gaire.

****************

ACTUALITZACIÓ
Gener de 2014


Vaig rebre una trucada del responsable de la botiga d’Òptica Universitària de Girona disculpant-se i fent-me saber que el procediment normal és el que jo descric. Vam quedar que hi tornava i que em donarien el paquet de lentilles que es correspon amb la graduació que ells tenien anotada, em farien la prova i després em mirarien si calia canviar-la. Així ho vàrem fer i sabeu què? Que la graduació “vella”, la que ells ja tenien, era correcta! Tinc la sensació que si no m’hagués queixat i hagués tornat el mateix dia ara mateix estaria portant una graduació que no és la que em correspon. És lamentable la manera com treballen algunes persones.

6:00 pm, by belbosckstudio
permalink
tagged: girona, Optica Universitaria,







Feres de Sant Narcís. Girona, 2013

#firesGirona #feresGirona

10:50 am, by belbosckstudio
permalink
tagged: girona, firesGirona, disseny,






Dimarts

Quart dia de repòs gripal i segon amb el Quartz Composer. He continuat treballant exactament amb el mateix material i he pogut comprovar que, tot i que la màquina que tinc té problemes de renderitzat en temps real a la que apliques més d’un filtre a la composició, el còdec Apple ProRes és miraculós.

És a dir, que els clips es pengen en renderitzar-los en temps real. Es pengen en intentar reproduir-los amb QT amb el còdec de QC, però només cal reexportar-los des de QT a Apple ProRes HQ per tal que no quedi estacat ni un sol fotograma.

Els exercicis que estic fent són molt repetitius però cada vegada vaig veient més les possibilitats del programa i em sembla sorprenent. Temps enrera havia intentat aprendre Processing, que seria una eina que si hagués existit als anys 80 m’hauria fet feliç (suposo que a mi i a molta altra gent) però que ara, recordant quasi res del que havia après de programació (i que havia deixat perquè m’avorria, en tant que el GWBasic només servia per fer coses avorrides), se’m feia prou feixuc.

El Quartz Composer no és precisament una eina fàcil i no crec que la corva d’aprenentatge sigui ràpida. Al cap i a la fi, el que fas també és programar encara que no hi escriguis ni una línia de codi, ja que funciona amb subrutines i mòduls que es connecten. Sí, del tipus Color FX. Potser per això no m’ha costat d’entendre la mecànica, altra cosa és que els fluxos siguin fàcils de seguir. Ara bé, les quatre cosetes bàsiques sí que són fàcils i ràpides. Coses que amb AE potser m’hi passaria la vida i no les aconseguiria de treure exactament igual sense un plug-in de tercers, amb el QC són molt ràpides i dinàmiques.

A més, aquest programa serveix per moltes coses i permet introduir interactivitat a les composicions. De manera que pots fer des d’un salvapantalles a, per exemple, una animació que s’entengui amb el Kinect o que reaccioni a la posició del ratolí a la pantalla o a la veu humana.

No sé si arribaré al punt de dir, que s’hi posin els informàtics, a partir d’aquí… només porto dos dies (i no sencers, que això de la grip és anar fent del llit a l’escriptori) i probablement més endavant la cosa es complicarà, però el cas és que feia molt de temps que no trobava cap al·licient a això d’estar malalta i no dormir a hores “normals”.







Dilluns

Aprofitant que estic malalta, he utilitzat les estones intermitents en què m’anava trobant bé per començar a trastejar amb el Quartz Composer i aquests són els primers resultats.

El vídeo s’ha capturat amb una càmera GoPro Hero2, s’ha composat amb Quartz Composer, s’ha editat amb Final Cut Pro 7 (encara no controlo el FCPX) i s’ha transcodificat amb MPEGStreamClip.

La música és d’Efea







El bàsquet que enamora

Noemí Jordana en un moment del partit contra l’Hondarribia-Irun a Fontajau que va acabar amb la victòria de l’UniGirona. Temporada 2011-2012.

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

El títol és cursi, ho sé. Cursi i naïf. Tan cursi i naïf com l’eslògan comercial de la ciutat. Però en aquest cas ben cert. Vaig proposar de fer aquest reportatge –que es publica al número actual, de setembre/octubre de la Revista de Girona– perquè estic completament enamorada de l’UniGirona. I n’estic per la filosofia de l’equip; pel coneixement que té de les seves possibilitats i limitacions; per l’esforç que fa dia a dia tot el club per fer passos petits però segurs i perquè crec que és un exemple de virtud necessària per emprendre qualsevol cosa que ens proposem en la qual creguem.

Espero, doncs, haver sabut transmetre tot això correctament, de manera que us animeu a seguir l’Uni almenys en els seus partits a casa. Segur que no us decebrà.

Podeu descarregar el report en format .pdf AQUÍ


*Per cert, hi ha un error. A vere si el trobeu ;)







Ecce Marilyn. Sarrià de Ter, Agost 2012.

*A causa de l’èxit que ha tingut aquest post a Tumblr he decidit posar aquest divertimento al meu portfolio oficial. THX Tumblrs!!

9:26 pm, by belbosckstudio
permalink
tagged: ecce homo, eccehomo, marilyn, warhol,






Moodboard per a la nova web.

Moodboard per a la nova web.

7:56 am, by belbosckstudio
permalink
tagged: belbosCk,






wendy glasSex, un programa de ràdio damunt un escenari

wendy glasSex és el nom del meu projecte musical però que en realitat és un projecte més global que posa a prova tots els meus coneixements comunicatius.

Per una banda, el fet d’escriure, la mètrica, l’enginy i les capes de mala llet que tenen les cançons. I també, el recorta-y-pega, els loops, el Garageband, que és el programa que utilitzo perquè em sembla el més senzill i perquè és molt Do It Yourself (DIY); també és el que utilitza en Trent Reznor (Nine Inch Nails) i d’altres grups d’alta volada.

I, esclar, un cop les cançons estan fetes i gravades amb un mínim de qualitat, el copy i el disseny de les caràtules; els vídeos; les fotos promocionals; els dossiers de premsa; la promo a les xarxes…

wendy glassex, Primavera Sound

Realment, crec que vaig crear la wendy per poder treballar en tot el que m’agrada.

Com a tal, és un personatge que va néixer l’any 2003 com a alter ego/pseudònim blocaire. Vaig estar una colla d’anys escrivint el [Diario de wendy] (no cal que el busqueu, el tenia allotjat a Motime i ja no existeix, potser un dia l’edito i el publico, però no serà pas ara mateix).

Quan vaig guanyar el Casero, amb una part dels diners em vaig comprar una Fender Montana negra, una guitarra electrocústica amb cutaway i vaig dir: ara vull ser estrella del rock.

En realitat a mi això de l’estrellat no se m’ha donat mai gaire bé i quan vaig ser conscient que el meu pànic escènic era incurable vaig deixar de tocar en públic.

Però vaig ser incapaç de deixar de compondre. Durant molts anys, memoritzant lletres i acords (és un dir) i, a partir que vaig poder adquirir el meu primer ordinador MacIntosh, amb el Garageband. Abans, però, havia utilitzat el Fruity Loops i un editor de PC que ara mateix no recordo, i ja havia fet alguns experiments.

La primera cançó de la wendy, la que crec que marca el punt d’inflexió entre el tipus de música que feia abans i la nova etapa, molt més desenfadada però també incisiva, la vaig escriure al 2004, tot i que no l’he arranjada i pregravada fins fa ben poc.

Es deia Yo sólo me dedico al karaoke i, encara que sembli mentida, va néixer d’un desengany sentimental. Va ser una època molt dura i dolorosa, en la qual vaig compondre d’altres cançons molt wendynianes, com El amor es un drama en tobogán, que prometo enregistrar algun dia.

Però no va ser fins ben bé al 2009 quan vaig començar, de nou i ja sota el nom de wendy glasSex, a actuar en públic.

La primera actuació la vaig fer en una sessió dels Micros Oberts a la Sala Niu de Barcelona. Estava realment cagada de por. Davant meu tot de cantautors plorant pels temes de sempre, quan em va tocar a mi, que també semblava una cantautora, tenia l’adrenalina i el cortisol a punt d’esclatar. Vaig pensar, quan comenci a cantar això se’m menjaran.

Amb la guitarra penjada vaig començar a entonar una mena de perversió del Soy Rebelde de Jeanette que deia “Yo soy moderna porque Custo me ha hecho así…”.

La gent es va quedar un moment callada com pensant “Què canta aquesta amb aquesta pena?” i llavors van començar a riure i a picar de mans. Així que quan vaig tocar Iremos al mar, que també és una cançó força antiga i que també neix d’un desengany sentimental (aquest de 2001), la Niu ja era una festa i jo ja m’ho estava començant a passar bé.

Vaig descobrir que si en lloc de ser jo mateixa impostava un personatge i actuava com a tal no em costava tant (ei que també em costa) de tirar-me a la piscina i que realment gaudia moltíssim de les actuacions, alhora que veia que el públic s’ho passava bé i (miracle!) no notava quan hi havia alguna desafinació en directe.

Vaig anar a molts Micros Oberts, al Niu, al Lempicka, en un hotel del centre el nom del qual no recordo… (on vaig posar-me una perruca rossa i vaig interpretar una versió sui generis del Yo no soy ésa, de la Maritrini).

Total, que arribem als nostres dies. Crec que el personatge cada dia està més desenvolupat i que cada vegada, amb cada cançó. m’hi esmerço més i m’ho passo encara més bé.

Ara estic fent “la demo lo-fi definitiva”, la que serà la meva primera maqueta, anomenada Melodías Silvestres. El nom ve d’un programa de RNE3 que m’agrada molt perquè, a banda de la música, té el disseny de so, el concepte retro dels programes d’abans. Els locutors parlen d’aquella manera tan divertida i a més l’emeten en “monoaural”. Es diu ‘Melodías Pizarras’ i el que jo faig no té res a veure amb això però em feia molta gràcia posar un nom que fos un homenatge a una cosa que semblés que no hi tingués res a veure.

Perquè sí que hi té a veure. Té a veure amb la ràdio.

De fet el nom, wendy, ve dels temps del programa La Junta de la Cloaka, que guionitzava i dirigia en Jordi Arbonès “Nif” a Ràdio Salt els anys 80 i on jo tenia la meva secció que en Nif havia batejat com a “flash Bel”. Allà feia tota una sèrie de veus, efectes especials amb els materials més diversos i històries surrealistes. La mascota de La Junta era l’armadell i hi havia una cançó que els armadells cantaven i que deia “wendy, wendy… wendy, wendy…”, que no vaig sentir mai, però consta en el llibre amb els guions de La Junta de la Cloaka que l’editorial Barataria va publicar el 1987 i que vam presentar amb una festassa hàppening a Can Panxut. Jo també era la mascota de La Junta, ja que n’era la integrant més jove (17 anys).

I crec que el meu espectacle, les meves cançons, tenen molt a veure amb aquells temps de creativitat radiofònica. Per això he volgut ajuntar conceptualment el meu present amb el meu passat.

Si sou a Girona, el proper dijous 21 de juny, el Dia de la Música, podeu venir a veure la meva actuació al Pou Rodó, on m’han dit que munten una carpa. Serà a l’hora del te (m’han posat la primera, telonejant a tothom) i serà més aviat una demo, ja que com que m’han avisat amb molt poca antel·lació i ara estic capficada en la maqueta no tinc els directes gaire a punt. De manera que no crec que toqui tota l’estona que m’han assignat.

+ info

La web de la wendy: www.wendyglasSex.com
El bandcamp, on us podeu descarregar i aprendre les cançons: http://wendyglassex.bandcamp.com/
El twitter: twitter.com/wendyglasSex
El facebook: facebook.com/wendy.glasSex



9:51 am, by belbosckstudio
permalink
tagged: wendy glasSex, projectes,






Aquesta és una prova per fer gifs animats amb trossos de vídeo. Optimitzar-los amb Photoshop és un procés llarg i laboriós. En tot cas, això no es mouria tant si hagués fet el vídeo amb trípode però per ser el primer tampoc ha quedat tan malament, no?

Aquesta és una prova per fer gifs animats amb trossos de vídeo. Optimitzar-los amb Photoshop és un procés llarg i laboriós. En tot cas, això no es mouria tant si hagués fet el vídeo amb trípode però per ser el primer tampoc ha quedat tan malament, no?

10:22 pm, by belbosckstudio
permalink
tagged: Animated Pictures, Proves,






El tuit 30.007. La meva vida a la xarxa

Ara fa exactament dos anys i 11 dies que vaig donar d’altat el meu usuari al Twitter. N’havia sentit a parlar però realment no m’interessava especialment.

De fet, fins fa ben poc les xarxes socials 2.0 no m’interessaven gens. Les veia –i les veig encara en algunes ocasions– com unes grans fàbriques d’egos, d’amistats per conveniència i d’eines perfectes per a psicòpates.

Poques dones de la meva generació (ja en tic 42) han tingut un contacte tan primerenc amb la tecnologia com vaig tenir jo. Primer intel·lectualment, seguint amb avidesa i gran interès les emissions de dos dels grans programes de televisió pioners en la divulgació de l’ús de les tecnologies, com van ser Connecta el micro, pica l’start i Joc de Ciència de TV3.

Connecta el micro m’agradava tant que fins i tot utilitzava les meves pagues d’adolescent per comprar-me’n els llibres. No en vaig aconseguir acabar la col·lecció i amb els anys i els continus canvis de domicili vaig acabar perdent els 4 o 5 volums que tenia.

I el greu que em sap ara mateix, que tinc un nebot que té la mateixa edat que jo aleshores. Com m’agradaria poder-li deixar els llibres perquè comprengués els conceptes fonamentals dels ordinadors i gadgets que ara fa servir. Perquè les màquines han canviat però la base i els conceptes informàtics són els mateixos.

Gràcies a l’altre programa que esmentava, Joc de Ciència del gran Josep Maria Ferrer-Arpí, vaig aconseguir als 14 anys, el meu primer ordinador, ja que el vaig guanyar en un concurs d’aquest programa. Era un Commodore VIC20, que només tenia 5K de memòria RAM i 16 de ROM.

Us podeu imaginar avui qualsevol dispositiu electrònic que pugui funcionar amb només 5K? Doncs el meu VIC20 ho feia.

Com que a casa no hi havia diners mai no vaig poder expandir-lo, és a dir, mai no li vaig poder comprar ni el cassette ni el cable adaptador de qualsevol cassette que m’hauria servit per gravar els programes. De manera que, amb l’ajuda del llibre d’instruccions, em dedicava a programar-lo cada vegada que l’engegava.

De fet, el que feia era copiar línies de codi que hi havia al llibre i canviar paràmetres dels PUKE i POKE i programar algunes subrutines. D’aquesta manera, el televisor on el tenia connectat començava a fer seqüències de colors i sons de vegades força infernals, la qual cosa duia sovint a la meva mare a renyar-me per por que li fes malbé la tele.

Que diferent que hauria estat la meva adolescència amb les eines i les màquines d’ara i que feliç (informàticament parlant) si en lloc d’aprendre a programar en GWBASIC (us en recordeu?) hagués pogut fer-ho en la magnífica eina anomenada Processing.

No vull avorrir-vos amb la meva vida però el meu passat informàtic (ara informàtica vintage), fent la vista enrera, té molt a veure amb tot el que ara sóc i m’agrada recordar-lo amb molta tendresa.

Quan a l’institut de Salt jo era l’única alumna que a 3r de BUP estudiava Lletres pures (amb Grec i Llatí clàssics) amb una EATP d’Informàtica i tots els meus companys de l’assignatura eren els millors de la classe equivalent de Ciències ja tenia clar que a mi no m’interessava gens aprendre a programar perquè la màquina fes complicats càlculs matemàtics, de logaritmes i coses avorrides per l’estil.

A mi l’entorn MS-DOS dels IBM no m’agradava gens, el que m’interessava de debò eren els Amstrad i els Spectrum, que mai no vaig tenir.

El meu projecte d’aleshores era programar la màquina perquè creés de manera aleatòria formes i colors associats a un so, més o menys el que fa qualsevol visualitzador d’un reproductor musical de software actualment.

El màxim que vaig fer, però, va ser ajuntar-me amb l’alumna més llesta de la classe d’Informàtica i demanar-li que m’ensenyés a programar una rutina per tal que l’Amstrad de l’aula dibuixés la cara d’en Max Headroom (sèrie ciberpunk de la que era superfan) i després li canviés aleatòriament els colors del fons i crec que també de les ulleres en una mena d’explosió contínua de colors.

No recordo si també vam programar algun sorollet també aleatori però segur que el resultat feia prou basarda com perquè el professor m’aprovés l’assignatura.

Tot això em va passar en la segona meitat dels 80.

I va ser justament al final d’aquella dècada quan vaig complir els 18 i que la meva mare –al contrari del que feien la majoria de progenitors gironins, que als 18 et regalaven el carnet de cotxe– em va regalar el meu primer PC, un ordinador que no tenia disc dur i al qual calia carregar-li el sistema operatiu cada vegada que el volies fer servir. Aquell ordinador valia tant o més que qualsevol Macbook Pro de 17” d’ara.

I és que jo volia ser escriptora i la màquina d’escriure ja no em servia, les meves trames eren massa complicades.

L’ordinador tenia una doble disquetera de discos flexibles de 5 1/4”. I jo només tenia un programa, que era l’avantpassat del Microsoft Word (de fet, crec que ja es deia així). A la disquetera de dalt hi carregaves el processador de textos i a la de sota hi posaves un disc verge on hi anaves gravant els textos.

Així va ser com vaig poder escriure el meu primer llibre, Trucant a les portes del Cel gràcies al qual ara sóc considerada escriptora de culte ;)

Però el Bondwell (la marca del meu primer PC) també venia amb un programa de connexió a internet, que necessitava d’un mòdem (que l’ordinador no tenia) i que mai no vaig poder utilitzar per connectar-m’hi tot i que de tant en tant el carregava amb la il·lusió que el mòdem sí que era allà a dintre però jo no el sabia connectar i que si ho feia bé em podria connectar a la Biblioteca del Congrés dels Estats Units o interactuar amb qualsevol altre ordinador, com el nen de Juegos de Guerra, vaja.

Però no va ser així i no vaig entrar en contacte amb internet fins al 1993, durant una experiència laboral al capdavant de la llavors recentment inaugurada oficina de Joventut de l’Ajuntament de Castelló d’Empúries.

La internet d’aquella època era molt i molt vintage. Les pàgines web no tenien gairebé fotos i totes tenien més o menys el mateix aspecte. Un disseny de pàgina monstruós amb un color encara més monstruós i tots els textos amb Times New Roman. El navegador d’aleshores no era cap dels que ara coneixem sinó el Netscape Navigator, que ja no utilitza ningú.

De seguida vaig detectar i començar a utilitzar les primeres xarxes socials: les llistes de correu i els xats.

Em vaig apuntar a la llista de correus de la Mercè Molist, que crec que és la mateixa Mercè Molist que ara escriu al Ciberpaís. I on també vaig conèixer en Quim de Putput comunicacions, coneixença que em va permetre col·laborar escrivint cròniques en una revista musical digital, Acòrdia, que duia una seva sòcia.

Pel que fa als xats, aquí encara no n’hi havia en català i tampoc en espanyol. Tots eren en anglès i els que aleshores existien estaven dintre d’unes comunitats online que van ser realment famoses en aquella època però que ja estan desaparegudes i el nom de les quals no recordo.

Això sí, em vaig passar l’estiu xatejant amb un noi gai de Hawai que tocava l’ukelele, cosa que em semblava d’allò més exòtic. Em va anar molt bé per millorar el meu nivell d’anglès.

En aquella època començava a haver-hi els primers blocs, que feien algunes persones als Estats Units. Però a mi no m’interessaven especialment i em semblava una bestiesa posar fotos i explicar la vida personal per internet.

Però va arribar l’any 2003 i jo tenia una feina molt rutinària en un servei d’atenció al client on, gràcies a les meves aptituds redactores, em dedicava preferentment a respondre les inquietuds i consultes, queixes i reclamacions que els clients feien per email, fax i carta, a banda d’agafar també trucades quan convenia.

El meu cap sabia que jo, a banda d’això, em passava tot el dia a internet. No sé si sabia que hi escrivia un bloc, un diari personal, però això és el que hi feia i ho faig fer fins ben bé el 2008, moment en què el vaig tancar mig per superstició: creia que la meva vida s’havia convertit en el Dia de la Marmota perquè no feia altra cosa que escriure-la i sempre acabava escrivint la mateixa història.

El cas és que el meu cap mai no em va renyar, suposo que perquè la meva producció era molt elevada (sóc bona mecanògrafa) i si no hagués sigut pel temps que dedicava a Internet hauria abaixat tant la ratio de temps  que teníem assignat per respondre cada email (era de 8 minuts per email i la meva mitjana real era de 5 minuts d’email x 3 de bloc i altres coses) que l’empresa client per a la qual treballàvem ens hauria abaixat a tots el temps permès de producció i tota la campanya se n’hauria ressentit.

O això és el que penso perquè en els 5 anys que hi vaig estar mai no vaig tenir problemes per compaginar la meva feina amb les meves connexions internètiques.

En aquella època no tenia internet a casa i només podia connectar-m’hi des de la feina.

Fins i tot i vaig arribar a tenir un romanç per email que va esdevenir una de les relacions personals més dramàtiques de la meva vida.

Quan vaig acabar els estudis de Disseny Gràfic i gràcies a les aportacions familiars em vaig poder comprar el primer Mac. Un iMac G5 power PC de l’última tongada dels que duien processador IBM.

Com que era una switcher novella i m’havia d’adaptar al nou sistema operatiu em vaig fer sòcia de Macuarium, un fòrum de fanàtics del Mac on en qualsevol moment qualsevol usuari o usuària t’ajudarà a resoldre qualsevol dubte que tinguis per difícil que sigui.

Ara ja sé més com va la màquina, com fer-ne el manteniment i ja no m’hi connecto tant.

Crec que a hores d’ara ja he passat per totes les etapes d’addició a la xarxa (els xats, els amors cibernètics, els blocs, els fòrums…) i la meva addició actual es diu Twitter.

El Facebook també el tinc però cada dia més arraconat. Penso que qualsevol dia hauria de dedicar una estona llarga a esborrar “amics” que en realitat no ho són i amb els quals no tenim cap mena de contacte virtual.

Però em fa mandra i no ho faig.

També estic al Linkedin, al Flickr i no sé a quants llocs més.

Al Google + no, perquè no m’agrada gens la quantitat d’informació sobre els usuaris a què té accés Google. Penso que l’eslògan de ‘Don’t be Evil’ ha quedat més com un refrany de geek que altra cosa.

I de totes les xarxes la que més m’agrada a nivell personal és Twitter, almenys per ara.

Twitter m’ha permès seguir i entrar en contacte, per exemple, amb un gran ídol de la meva infantesa, la @rosamariaartal, una de les pioneres del periodisme modern espanyol.

Perquè jo als 9 anys ja volia ser periodista i els meus mites eren les periodistes de TVE. Elles eren el meu model a seguir, òbviament no perquè fos capaç d’entendre totes les notícies que donaven sinó més aviat per la seva actitud i la imatge poderosa que projectaven: dones valentes en un món d’homes, que es vestien amb armilla, tratjo i corbata per donar les notícies i que viatjaven i feien reportatges arreu del món.

Eren el triumvirat de Rosas: l’Artal, la Calaf i la Mateo.

Quan els meus pares es van separar i abans que fessin la repartició de béns vaig literalment robar i amagar la màquina d’escriure i la gravadora de periodista que tenia el meu pare. Vaig pensar que si no havia de veure mai més el meu pare que almenys em pogués quedar amb aquelles eines que per mi eren tan importants per ser com les meves heroïnes.

A banda d’això, al Twitter no solament he pogut contactar directament amb persones admirades (moltes i molts dels que em seguiu i també dels que no em seguiu ho sou) sinó seguir l’actualitat, la política, fer activisme, contactar amb d’altres dissenyadors, periodistes, pirates, escriptors, fotògrafs, estar al dia de les coses que m’intressen. I fins i tot conèixer en persona gent molt interessant!

De totes, el Twitter és ara per ara la meva xarxa i, tot i que volia publicar aquest llarg article com a tuit 30.000 resulta que m’he passat de tuits tot saludant els nous seguidors (alguns dels quals són robots i respondran la meva salutació amb un unfollow quan vegin que no els segueixo).

Per tots i totes vostès, el meu tuit 30.007!

*PS: Els comentaris del Tumblr es fan clicant al sobre que hi ha a dalt de tot a mà dreta. Passen a moderació, es contesten i es publiquen. Per si hi voleu dir la vostra.

2:31 pm, by belbosckstudio
permalink
tagged: tecnologia, autobiografia,






Portada per al primer single d’avançament de ‘Melodías Silvestres’, la demoelepé de la wendy glasSex. Demà ja serà possible escoltar i baixar aquest primer single.

Ja falta poc! Quins nervis!! Més informació en unes molt poques hores, després del concert de l’Albert Pla, un dels meus ídols.







Evolució del Símbol de @wendyglasSex: 2004 - 2012

"En casa del herrero, cuchillo de palo". Aquest símbol va sorgir l’any 2004 com a exercici de classe a l’assignatura de projectes que Andrés Salvarezza impartia a BAU. Estava començant a fer les primeres cançons i a perfilar el personatge del projecte wendy glasSex Cançons que tot just ara estic aconseguint gravar amb el so que fa vuit anys tenia al cap i que espero acabar abans que acabin de construir la Sagrada Família. Ja falta menys!

***Aquest símbol representa la @wendyglasSex recollint un boli bic que li ha caigut per terra.

9:57 pm, by belbosckstudio
permalink
tagged: wendyglasSex,